Veure com el president del País Valencià, Carlos Mazón, del PP, dimitia perquè se sent la víctima de les protestes dels familiars que fa un any van perdre els éssers estimats —fins a 229– a les riuades que van assolar l’horta sud de València per culpa de la incompetència i la negligència del personatge i descarregava tota la responsabilitat en el govern espanyol de Pedro Sánchez, líder del PSOE, és el súmmum del cinisme, és la viva i trista demostració que Espanya és un país de barruts. En qualsevol altra democràcia de veritat, el responsable polític de la desgràcia hauria plegat a l’instant. Aquí ha hagut de passar un any i encara ho ha fet, òbviament, de mala gana, forçat per unes circumstàncies que ja no s’aguantaven per enlloc i que feien caure la cara de vergonya a qualsevol, menys, pel que sembla, a ell i als qui el protegeixen.

Una dimissió que, en realitat, és una autèntica presa de pèl, i no tan sols perquè no hagi anat acompanyada de la convocatòria de noves eleccions, que és el que tocaria en una situació tan anòmala com aquesta, sinó perquè resulta que pot continuar en el càrrec en funcions mentre no s’elegeixi un altre president. I, d’acord amb la normativa vigent al País Valencià, es veu que podria estar-s’hi un any més. Si la designació d’un nou inquilí del Palau de la Generalitat de la plaça de Manises de València tira endavant, el relleu es produirà de manera relativament ràpida, però, si no, caldria que passés un any abans que es poguessin convocar les eleccions, i mentrestant ell es mantindria en funcions. Un despropòsit i una burla per als familiars de les víctimes, que no s’han cansat de reclamar la seva renúncia des del primer moment i que ara, a més i amb bon criteri, el volen veure també entre reixes.

Precisament per mirar d’evitar-ho, el que ha fet Carlos Mazón és no deixar l’escó de diputat, perquè així conserva la condició d’aforat i no el pot jutjar un tribunal ordinari, sinó que ho ha de fer un d’especial, tipus Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) o Tribunal Suprem (TS), que és on el PP té, encara que sigui per la porta del darrere, els tentacles ben aferrats. El moviment persegueix clarament eludir l’acció de la justícia, que fins ara pilota la jutgessa de Catarroja Nuria Ruiz, no sense un munt de dificultats, perquè ha estat víctima d’una “campanya difamatòria d’un masclisme atroç”, segons que ha denunciat ella mateixa, contra ella i la seva família —el seu marit, Jorge Martínez, també és jutge, a València—, i l’anomenat sindicat Manos Limpias ha intentat interposar-li una querella, que el TSJCV ha rebutjat. La instrucció està prou avançada i l’escenari de la imputació de l’ara expresident del País Valencià sembla cada vegada més proper.

No el salvarà ni tan sols que, en una maniobra desesperada d’última hora, s’hagi espolsat les puces de sobre i hagi pretès encolomar la culpa de tot el que va succeir el 29 d’octubre del 2024 a Pedro Sánchez i el seu govern. A aquestes alçades de la pel·lícula hi ha coses que no colen de cap de les maneres. Perquè, tot i ser cert que el govern espanyol en mans del PSOE no va suplir d’entrada la manca d’actuació del govern valencià i va deixar que el seu rival i adversari, el PP, s’embrutés les mans quan ja no hi havia temps de prevenir les conseqüències de la descomunal riuada i els morts començaven a amuntegar-se damunt de la taula, això no és obstacle perquè el primer i principal responsable sigui ell i ningú més. Tots, lamentablement, van jugar amb els morts, però les conductes dels altres, per molt reprovables que també siguin, no l’eximeixen de res a ell.

Qui s’ha de preocupar pel seu coll és també Alberto Núñez Feijóo, perquè haver tolerat tot el que ha tolerat el fa igualment corresponsable de tot

Ara bé, la clau política de tot plegat no és que Carlos Mazón hagi trigat un any a dimitir, la clau és que Alberto Núñez Feijóo, el líder del PP, li hagi permès no fer-ho fins ara i mantenir-se durant tot aquest temps en el càrrec amb total impunitat. El problema real el té, doncs, a partir d’ara, l’expresident de Galícia, que amb aquest capteniment ha demostrat que no pinta res, que no és ell qui mana al partit. La sort de Carlos Mazón serà la que serà, però qui s’ha de preocupar pel seu coll és també Alberto Núñez Feijóo, perquè haver tolerat tot el que ha tolerat el fa igualment corresponsable de tot. Si ho ha fet perquè hi està d’acord, malament, i si ho ha fet perquè no ha pogut fer res més o no li han deixat fer res més, també. No queda clar quina opció és la pitjor, però el que és segur és que cap de les dues no és bona.

I no poder ni tan sols designar la persona que ell volia per rellevar el president destronat del País Valencià —l’alcaldessa de València, María José Catalá—, sinó haver-se d’empassar el candidat que li imposa Vox —Juan Francisco Pérez Llorca, que és la mà dreta de Carlos Mazón—, no és que sigui la millor carta de presentació per a qui se suposa que aspira a aglutinar el conjunt del centredreta com a alternativa al govern d’Espanya que ara té el PSOE. Al contrari, és l’evidència que el PP sense Vox no suma majoria enlloc, i per això no és estrany que la major part d’enquestes pronostiquin la pujada dels de Santiago Abascal justament en detriment dels d’Alberto Núñez Feijóo, que no deixa de ser un reflex del que a la pràctica ja passa. En aquest escenari, és normal que el primer interessat que les coses no li surtin bé al PP sigui Vox, i d’aquí que s’hagi fet valer a l’hora de triar el substitut de Carles Mazón que li convé, a canvi de no forçar l’avançament electoral.

Que fins i tot Isabel Díaz Ayuso hagi sortit en defensa de l’expresident de Galícia en la gestió desastrosa que ha fet de les conseqüències polítiques del cas de la gota freda de València —popularitzada pels meteoròlegs com a DANA (depressió aïllada a nivells alts)— és la millor prova que algú altre mou els fils i no ell, perquè és a aquest algú altre a qui en realitat aplaudeix la líder del PP a Madrid. I és que Isabel Díaz Ayuso no és precisament de la corda d’Alberto Núñez Feijóo i espera que certifiqui un nou fracàs —com el que va tenir als comicis del 2023— a les pròximes eleccions espanyoles, quan sigui que es facin, per saltar-li a la jugular i, com a bona deixebla de José María Aznar, posar-se ella al capdavant per mirar de reconduir un projecte polític que fa temps que no va enlloc.

Pedro Sánchez està cada vegada més amb l’aigua al coll, i més després que JxCat hagi trencat amb el PSOE —tot i que ell insisteix que esgotarà el mandat— i li hagi començat a reclamar, com fa temps que demanen PP i Vox, que avanci les eleccions. Però ni així Alberto Núñez Feijóo no és capaç d’aixecar el cap i d’aparèixer com un aspirant fiable per arribar a la Moncloa. El cas és que JxCat, s’ho proposi o no, li està posant en safata, però ni amb tot a favor fa l’efecte de saber com sortir-se’n. No transmet confiança, sinó molta inseguretat, no és convincent, i això és exactament el contrari que s’espera d’un líder polític.