Del baròmetre del CEO que s’ha publicat aquesta setmana s’han fet diverses lectures (poques i enfocades en la mateixa línia) però, pel què sigui, no ha sovintejat ni en l’opinió pública ni la publicada un altra de més estructural. S’ha parlat, sobretot, de l’augment d’Aliança Catalana i, quasi com a complement verbal consecutiu, de la davallada de Junts. Dins de l’espectre independentista també s’ha destacat que Esquerra Republicana pujaria en intenció de vot i en nombre de diputats; i que la CUP tindria una estabilitat a la baixa. Però pocs analistes no han fet, o no han volgut fer, o no han subratllat, una operació matemàtica molt senzilla que en altres temps eren més automàtiques: la suma de les forces independentistes. Haig de dir que, personalment, és el primer que faig quan rebo una enquesta del CEO: veure qui suma 68 diputats (la majoria absoluta) i qui no.

En l’enquesta d’aquest trimestre, el CEO projecta que, en el pitjor dels casos, ERC (22-23), Junts (19-20), Aliança (19-20) i la CUP (3-4) sumarien 63 diputats. A la franja alta, a la banda més optimista de la forquilla, la suma de les quatre formacions apunta als 67 diputats, és a dir, a només un de la majoria absoluta. En aquest punt cal recordar que actualment Junts té 35 diputats, Esquerra 20, la CUP 4 i Aliança 2. Ja us faig jo la suma: són 61 diputats. A la legislatura anterior (2021-2024), ERC, Junts i CUP sumaven 74 diputats. Això vol dir que, després de la sotragada de les eleccions del 2024, on l’independentisme va perdre 13 diputats de cop, en el pitjor dels casos (els 63 diputats de la franja baixa) el moviment recuperaria una mica de terreny. En el millor dels casos (els 67 diputats de la banda alta) els partits independentistes eixugarien la meitat de la pèrdua del 2024 i es situarien al llindar de la majoria absoluta (68 escons).

PSC, PP i Vox sí que ho tenen clar: han votat junts en 107 votacions aquesta legislatura

Si la progressió continua igual, és possible que als pròxims sondejos ja hi hagi un escenari en què les quatre formacions independentistes sumin aquesta xifra que suposa, ras i curt, el control de tot allò que surt del Parlament, des del nom del president de la Generalitat, a les lleis sobre els àmbits en què l’administració catalana té competències o la gestió dels òrgans principals del país com, per exemple i sense anar més lluny, la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. L’hipotètic assoliment de la majoria absoluta comportaria, de manera automàtica -perquè són vasos comunicants- que l’espanyolisme deixaria de tenir-la, que és exactament el què passa ara.

Perquè hi ha una dada que també s’ha destacat poc en aquest any i mig, però el maig del 2024, el PSC (42 diputats), PP (15) i Vox (11), van aconseguir sumar aquests 68 diputats. I malgrat que a Salvador Illa el va investir una altra majoria -PSC (42), ERC (20) i Comuns (6), que també claven exactament els 68- el bloc espanyolista ha fet valer aquesta suma d’una manera tan silenciosa com constant i  tan camuflada com repetida. Fins a data d’avui, el PSC, el PP i Vox han coincidit en 107 votacions que, per bé que tenien impacte legislatiu diferent, seguien un mateix patró: el fre a un augment de les aspiracions polítiques de Catalunya. Des de votar en contra del traspàs integral de totes les competències relacionades amb transports, a impedir la petició del concert econòmic per a Catalunya passant per l’oposició a que tots els servidors públics de Catalunya (treballin a l’administració que treballin) tinguin l’obligació d’atendre en català. PSC, PP i Vox també van impedir que el Parlament votés a favor de l’Agència Catalana d’immigració o que Catalunya tingui un marc laboral propi per al càlcul de salari mínim i pensions. En definitiva, tot allò que abans aprovava el Parlament perquè hi havia majoria absoluta de partits independentistes i que després tombava el govern espanyol o el Tribunal Constitucional, ara ja ni surt de la cambra catalana perquè els 68 vots socialistes, populars i de VOX ho frenen d’origen.

Al Parlament, el PSC combina enteses d'esquerra en l'eix social i amb el PP i Vox en el nacional

En aquestes votacions, el PSC no ha tingut cap mania en sumar els seus vots amb dues formacions que a Espanya són rivals directes seus i fins i tot més que això: desitgen la presó per al seu líder, Pedro Sánchez i li munten manifestacions en contra perquè plegui. A la Ciutadella però, l’eix nacional passa per davant de l’ideològic i el cordó sanitari contra l’extrema dreta deixa d’existir. Per ser justos, cal dir que en tot allò social, el PSC suma els seus vots als d’Esquerra, Comuns i fins i tot la CUP, de manera que els socialistes estan configurant una legislatura amb un determinat accent social i un encefalograma pla en avenços nacionals.

Davant d’aquesta tendència que marca el CEO, la pregunta és senzilla: què farà l’independentisme si torna a obtenir els 68 diputats. El primer dilema serà si opta per un president d’una de les quatre formacions independentistes o alguns dels partits sobiranistes opta per altres fórmules. I aquí cal recordar que sempre que ha tingut la oportunitat, l’espanyolisme ha desallotjat del poder el nacionalisme català. A les eleccions municipals, el PSC, PP i Comuns van preferir fer alcalde de Barcelona a Jaume Collboni abans que a Xavier Trias, guanyador dels comicis. I quatre anys abans, els socialistes i els Comuns van preferir tenir el suport de la meitat de Ciudadanos (Manuel Valls) abans que Ernest Maragall, un republicà d’esquerres, fos alcalde de la capital del país. En el cas de la presidència de la Generalitat, al PP i a Vox no els va ser necessari votar Salvador Illa perquè ERC i Comuns ja li van facilitar la investidura, però ningú té cap dubte que abans que tornar a veure un president independentista, socialistes, populars i VOX uniran forces en un candidat propi.  

L'independentisme ja hauria de pensar què farà si ERC, Junts, Aliança i CUP sumen 68 escons

I acte seguit, amb la pròxima legislatura en marxa, el dubte més estructural és saber si l’independentisme aprofitaria aquesta hipotètica majoria parlamentària per revertir el què hagi passat en aquesta actual, i fins i tot, avançar en la lluita per l’assoliment de noves quotes de poder nacional. Tenint en compte que l’espanyolisme no ha tingut cap inconvenient en sumar forces, caldrà saber si els quatre partits independentistes seran capaços de fer el mateix i votar plegats en punts que tinguin en comú o si, pel contrari, les al·lèrgies recíproques desembocaran en un bloc parlamentari tan majoritari aritmèticament com inútil políticament. Sembla que les eleccions al Parlament no seran fins d’aquí dos o tres anys i per tant hi ha temps per pensar-hi. Però l’independentisme ja sap que aquest escenari pot passar i per tant ja podria començar el debat o estratègia de què fer si es torna a aquesta majoria natural catalanista: les formacions d’estricta obediència catalana han sumat més de 68 diputats en 14 de les 15 legislatures. L’única excepció és la legislatura actual. I l’estan sabent aprofitar perquè, simplement, tenen clar quin és el bé suprem a preservar.