Els polítics, ho dic per a les persones que només els hagin vist per la tele, són un col·lectiu humà ben particular, un grup amb trets que els identifiquen i els caracteritzen, salvant totes les excepcions que s’hagin de salvar i amb el respecte degut a ses excel·lències. No, no són exactament igual que la resta de ciutadans. Els polítics, en general, són persones que es caracteritzen perquè acostumen a estirar i doblegar el llenguatge a conveniència, es tornen bojos per l’eufemisme, pel maquillatge, de manera que sovint la realitat els pot arribar a quedar molt i molt lluny. No és que tinguin consciència que estiguin mentint, i ara. És que més aviat són egocèntrics i enormement creatius en la manera d’enraonar. Per això els polítics parlen habitualment com polítics, d’una forma estranya, pesada i sempre matisada. Recordo com si fos ara, durant la presidència del Molt Honorable José Montilla que el Govern de la Generalitat, ecologista i d’esquerres, havia jurat solemnement no fer cap transvasament d’aigua mai de la vida però, en un determinat moment, va veure’s obligat a fer-ne un. I no ho volia pas admetre. En lloc d’explicar que, efectivament, la situació de sequera era una autèntica emergència nacional, van decidir jugar amb les paraules. Com si l’opinió pública fos imbècil. El paper tot ho aguanta. En lloc d’empassar-se humilment el gripau i de dir que el Govern, per responsabilitat, havia de fer un transvasament perquè el país patia un eixut de por que amenaçava fins i tot la vida quotidiana a la ciutat de Barcelona, van arribar a la genial idea de prohibir la paraula transvasament. De manera que el Govern tripartit feia una “captació d’aigua temporal i desmuntable” i no un transvasament. Com si el recurs a l’eufemisme els pogués disculpar davant de la ciutadania. La desconfiança que, en general, desperten els polítics no només ve produïda pels nombrosos escàndols de corrupció, sobretot neix de la manca de noblesa que exhibeixen, de la inversemblança d’algunes de les seves proclames.

De la mateixa manera que un curset de quatre dies a Aravaca es pot metamorfosar en un màster a Harvard i un transvasament pot esdevenir una captació d’aigua, també un suborn podria no ser un suborn. Podria ser una altra cosa, una cosa meravellosa. Al cap i a la fi vivim en un món on tot és molt relatiu i canviant. L’univers mental d’alguns polítics és aquest, enormement autoexculpatori i interessat. Absolutament inadequat perquè mai estarà ni podrà estar al servei dels ciutadans ni del bé comú. I no només caracteritza la classe política decadent i desprestigiada de Madrid, també sovinteja a Catalunya. Gràcies a la dura convulsió social que ha generat la política independentista hem sabut moltes coses injustificables, de Jordi Pujol, de Narcís Serra, de Convergència, del PSC, del Partit Popular. L’independentisme ha esbandit força ronya. Especialment en el llenguatge, en les clamoroses contradiccions entre els fets i les paraules, és on hem vist quina mena de persones ens governaven i ens pretenien continuar governant. Per aquest motiu moltes, moltíssimes persones decents i honrades es posen les mans al cap quan hi ha qui parla de recosir els teixits estripats i de tornar a l’autonomisme, a la situació política anterior. Moltes persones es neguen a tornar a la tradicional rivalitat entre dretes i esquerres, als torns entre el centredreta i el centreesquerra que tenen un recorregut polític tan limitat i tan poc regenerador de la vida pública. Només les grans convulsions històriques, la república de 1931 i l’independentisme dels nostres dies han estat capaços de millorar la nostra societat i de restituir-nos una miqueta el llenguatge. El nom de cada cosa. A expulsar alguns fantasmes de la gestió pública.