De debò que a aquestes altures encara hi ha algú que s’empassa que ERC, JxCat i la CUP són independentistes? Una cosa són els incondicionals de torn de cada formació, que es limiten a seguir acríticament les consignes dels aparells dels partits i no acostumen a veure-hi més enllà del nas, i una altra que no ho tingui clar el gros de votants potencials, que per norma general no estan casats amb ningú. I és que el principal problema que pateix en aquests moments l’independentisme com a moviment social és precisament que no té cap partit que el representi ni cap líder que sigui capaç de traduir l’anhel d’independència d’una part molt substancial de la societat de Catalunya en acció política.

Per què es pensa la gent que un dia sí i l’altre també els capitostos del PSOE, començant pel mateix Pedro Sánchez, treuen pit i no es cansen de repetir que el procés sobiranista està acabat i que mai de la vida no serà possible exercir el dret d’autodeterminació? O per què es pensa que el govern espanyol ha decidit celebrar la cimera hispanofrancesa de demà passat a Barcelona per transmetre la imatge de la més absoluta normalitat? Doncs perquè els dirigents dels partits catalans van renunciar a la independència l’endemà de la fictícia declaració del Parlament del 27 d’octubre del 2017 —si és que alguns ja no ho havien fet el vespre del mateix dia 1 en veure que el resultat del referèndum se’ls havia escapat de les mans o si és que alguns ja no hi havien cregut mai— i es van rendir incondicionalment i es van lliurar amb armes i bagatges a les autoritats espanyoles. I el que és més greu, també els van lliurar el país, ves a saber a canvi de quines promeses inconfessables, que a la vista de la severitat de les condemnes judicials sembla obvi que no es van complir. Altres van marxar a l’exili, circumstància que no és ni implica ben bé el mateix. En tot cas, sí que aniria essent hora d’aclarir conceptes i que tots plegats es deixessin d’anomenar pel que no són, independentistes, i es reconeguessin d’una vegada com allò que realment han estat sempre: autonomistes i prou.

El fet que els partits catalans encara ara estiguin comandats pels mateixos que s’han rentat les mans de tot el que va succeir l’octubre del 2017 és la millor prova que el propòsit d’esmena és nul

El cas més evident d’abdicació és el d’ERC, que ha abraçat sense complexos un pragmatisme que no serveix ni per gestionar amb eficàcia les engrunes que la metròpoli cedeix graciosament a la colònia i l’únic propòsit del qual sembla que sigui la rehabilitació al preu que costi dels dirigents encausats per la justícia espanyola. La desaparició del delicte de sedició del Codi Penal espanyol —substituït per un maliciós delicte de desordres públics agreujats— i la reforma del de malversació persegueixen aquest objectiu, però caldrà esperar a veure com se’n concreta l’aplicació per conèixer els efectes reals que tindran. El que és ben palmari és que els mateixos dirigents que van malbaratar el Primer d’Octubre volen continuar remenant les cireres a dins del partit i també a fora. I per això poc importa que la històrica formació republicana hagi hagut de desfer el camí i deixar de reclamar la independència per passar primer a demanar la llibertat dels presos polítics i després a pidolar l’amnistia per als encausats per la causa sobiranista, i a aquest pas ben aviat clamarà, rescatant el lema de l’Assemblea de Catalunya, per un nou Estatut d’Autonomia.

JxCat ha recorregut la mateixa senda de claudicacions, però amb més estridències i gesticulacions, que, tanmateix, li estan servint de ben poca cosa a l’hora de posar el dit a l’ull al seu antic soci, ERC precisament, que sembla que sigui la seva única missió des que va sortir del Govern. Perquè, per molt que ara gallegi, el que ha fet JxCat aquests anys per aplicar el resultat del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 és exactament el mateix que ha fet ERC: res. De manera que tampoc no està en condicions de donar lliçons, i la incògnita serà veure si la nova estratègia de prometre el que fins ara ha incomplert li serveix per continuar engalipant el personal o bé l’independentista a qui va enredar una vegada no deixarà que ho torni a fer. I el tercer en discòrdia, la CUP, fa temps que està desaparegut, que ni hi és ni se l’espera.

En aquest escenari, que el gran compromís de l’actual president de la Generalitat, Pere Aragonès, pel 2023 sigui assolir un acord de claredat amb l’estat espanyol per poder fer un referèndum d’autodeterminació quan el govern del PSOE l’ha rebutjat d’entrada recorda les voltes que donava Artur Mas el 2012 amb el pacte fiscal, també repudiat pel govern del PP, mentre el carrer li exigia independència. Un brindis al sol en ambdós casos per anar passant, i perdent, el temps. El referèndum de debò és el del Primer d’Octubre, del qual els mateixos polítics catalans han ocultat el resultat real, pel vertigen que els va venir en adonar-se que estarien obligats a aplicar-lo si el feien públic: 3.130.000 vots emesos, que equivalen a una participació del 58,61% del cens electoral, i 2.817.000 sís, que representen el 90% del total de sufragis. Més claredat que aquesta impossible.

I en plena concordança amb tot plegat a ningú tampoc no li ha d’estranyar, per exemple, que el Govern decideixi no obrir més delegacions de la Generalitat a l’estranger. Per voluntat d’ERC o per imposició del PSC a canvi d’aprovar els pressupostos d’aquest any? De fet, tant és, perquè la política que fan en aquests moments partits falsament independentistes com ERC —i que, si no hagués deixat el Govern, faria també JxCat— és la mateixa política autonòmica que farien el PSC i En Comú Podem si governessin ells. I que serà la que faran quan efectivament governin després de les pròximes eleccions catalanes si abans no ha canviat res. Això vol dir que les urnes passaran factura a aquests partits que s’han convertit en un llast per a l’independentisme?

El fet que encara ara estiguin comandats pels mateixos que s’han rentat les mans de tot el que va succeir l’octubre del 2017 és la millor prova que el propòsit d’esmena és nul. De moment, doncs, res no indica que hagi de canviar res. Abans de les eleccions catalanes, però, que en teoria toquen a començament del 2025, aquest 2023 hauran de passar primer el test de les municipals i després el de les espanyoles. I abans encara, sense anar més lluny dijous, hauran de superar la prova del carrer —la manifestació en teoria unitària de l’independentisme contra la cimera hispanofrancesa de Barcelona—, de què alguns —Pere Aragonès anant a la missa de la cimera i Oriol Junqueras repicant a la manifestació— poden sortir especialment escaldats.