Hi ha decisions l'abast veritable de les quals només es comprèn quan han desplegat totes les seves conseqüències. La que va adoptar el president Puigdemont, juntament amb diversos membres del seu Govern, a finals d'octubre de 2017 —travessar la frontera en lloc d'esperar passivament una presó que ja estava decidida— ha necessitat gairebé nou anys per revelar tota la seva dimensió. I ho ha fet de la forma més rotunda imaginable: amb la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea avalant, el passat 16 de juliol, la llei destinada a desjudicialitzar el conflicte i retornar-lo al terreny de la política, que era precisament el propòsit d'aquella decisió. Aquesta sèrie, que comença avui i es publicarà durant els cinc dilluns d'agost, pretén reconstruir tot el recorregut: quin sentit ha tingut l'exili, què es va aconseguir en cada etapa, qui el va atacar i de quina manera, i per què el camí ha desembocat exactament en el lloc al qual es va voler arribar des del primer dia. Convé començar pel principi, perquè va ser a partir d'aquell moment quan es va construir la mentida més persistent d'aquests anys: la de la fugida.
Recordem l'escenari. El 27 d'octubre de 2017 el Senat autoritza la intervenció de l'autonomia catalana i el fiscal general presenta, el dilluns 30, querella per rebel·lió contra tot el Govern. La rebel·lió exigia —exigeix— un alçament violent i públic, i qui hagi repassat aquells dies sap que l'única violència fotografiada va ser la de les porres de l'1 d'octubre. Però aquell tipus penal no es va triar pel seu encaix amb els fets, sinó per la seva utilitat processal: permetia la presó provisional immediata, arrossegava la competència cap a molt concrets tribunals, permetia una inhabilitació preventiva i agitava penes de fins a trenta anys. Els consellers que van anar a declarar a l'Audiència Nacional el 2 de novembre van entrar a la presó aquell mateix dia. Aquesta era l'alternativa real: no entre quedar-se i marxar, sinó entre defensar-se des d'una cel·la, sense veu, amb el relat de l'Estat ocupant-ho tot, o defensar-se en llibertat, amb la paraula intacta, davant de tribunals que l'Estat no controlava. Qualsevol penalista sap que la presó provisional, quan s'administra així, deixa de ser una mesura cautelar per convertir-se en un instrument de doblegament. La decisió d'octubre va consistir a impedir que funcionés.
El que va venir després desmunta per si sol l'etiqueta de "la fuga". El 3 de novembre l'Audiència Nacional va dictar ordres europees de detenció i lliurament; el diumenge 5, el president i els consellers Comín, Puig, Serret i Ponsatí es van presentar voluntàriament davant la policia federal belga. Qui fuig no es lliura; qui confia en el dret, sí. I aquell mateix dia va ocórrer una cosa que el lector espanyol va trigar a processar: un jutge d'instrucció els va escoltar durant hores i els va deixar en llibertat sense fiança, amb l'única obligació de mantenir domicili conegut i no sortir de Bèlgica sense autorització. Sense presó preventiva, sense escarment, sense trofeu. El primer tribunal independent que va examinar l'assumpte va decidir, en qüestió d'hores, el contrari del que el sistema judicial espanyol havia decidit respecte dels que es van quedar. Idèntics fets, idèntics delictes imputats, dues respostes oposades: aquesta asimetria, que llavors es va despatxar com a anècdota, era en realitat la primera dada del problema.
Val la pena aturar-se en l'instrument, perquè ens acompanyarà durant tota la sèrie. L'euroordre descansa sobre el reconeixement mutu: els estats membres es lliuren persones de forma gairebé automàtica perquè es presumeix que tots garanteixen un procés just. Però aquesta presumpció té escletxes. El jutge d'execució comprova, entre altres coses, la doble incriminació dels delictes no inclosos en la llista de lliurament automàtic i, sobretot, regeix el principi d'especialitat: el lliurat només pot ser jutjat pels delictes pels quals s'acorda el lliurament. Si Bèlgica lliurava sense rebel·lió, el Suprem no podria jutjar la rebel·lió. I la rebel·lió era l'únic que de veritat importava a Madrid, perquè sense aquesta no hi havia ni competència, ni presons, ni relat.
El sentit de l'exili era triple: conservar la llibertat i la paraula, privar l'estat del trofeu amb el qual pensava tancar en fals el conflicte i, sobretot, internacionalitzar el plet
Per això la primera victòria va arribar tan aviat i de manera tan reveladora. El 5 de desembre de 2017, abans que la justícia belga resolgués, l'instructor Llarena va retirar les euroordres. La interlocutòria parlava de preservar la unitat de la causa i d'evitar respostes contradictòries; traduït: Bèlgica anava a lliurar, en el millor dels casos, per la part menor dels delictes imputats, i un lliurament així dinamitava la construcció sencera. Anoteu la seqüència, perquè es repetirà: l'Estat que presentava els exiliats com a pròfugs preferia retirar-se abans que sotmetre el seu relat a l'examen d'un tribunal europeu. La primera batalla de l'exili no es va guanyar esquivant jutges: es va guanyar compareixent davant d'ells i veient com era l'acusador qui s'aixecava de la taula.
El 21 de desembre, la política va confirmar el que el dret apuntava. Les eleccions convocades per Rajoy en virtut del 155, concebudes com l'enterrament demoscòpic de l'independentisme, van retornar una majoria absoluta independentista i van donar al president Puigdemont una acta de diputat guanyada des de Brussel·les. L'exili quedava validat a les urnes amb prou feines set setmanes després de començar. Ja no era la peripècia d'un perseguit: era una posició política, institucional i jurídica des de la qual resistir i des de la qual construir.
Quin era, aleshores, el sentit de l'exili? Triple: conservar la llibertat i la paraula, que són la condició de tota defensa eficaç. Privar l'Estat del trofeu amb què pensava tancar en fals el conflicte, perquè un president empresonat era un conflicte congelat a conveniència del carceller. I, sobretot, internacionalitzar el plet: treure'l del circuit domèstic que l'havia prejutjat i convertir-lo en litigi europeu, de manera que cada peça del relat oficial hagués de superar el contrast de jutges sense hipoteques. Es va acusar la defensa de buscar tribunals a la carta, i l'acusació sempre va tenir gràcia venint d'on venia: qui va alterar les regles de competència va ser l'Estat, portant a l'Audiència Nacional i al Suprem el que corresponia als tribunals de Catalunya; l'exili es va limitar a comparèixer davant dels jutges del lloc on legalment residia. Aquesta estratègia assumia des de l'inici que el camí seria llarg i sabia on acabava: a Luxemburg, perquè tot el que es litiga en l'espai judicial europeu acaba, tard o d'hora, davant del seu intèrpret suprem. Que ara, gairebé nou anys després, l'aval a l'amnistia porti la signatura de la Gran Sala no és un atzar afortunat: és l'arribada a una meta que estava dibuixada en el pla des del primer dia.
La ciència política té nom per a aquesta operació des de fa més de seixanta anys. Schattschneider ho va deixar escrit el 1960: el resultat de tot conflicte el determina el seu abast, i per això el contendent que perd en un tauler reduït té un únic moviment racional: ampliar-lo, incorporar noves audiències, nous àrbitres, nous públics. Això —i no una peripècia processal— va ser l'exili: la decisió política d'expandir el perímetre del conflicte fins a dimensions que l'Estat no pogués controlar. Convé dir-ho amb totes les lletres, perquè aquests anys s'ha volgut reduir aquesta història a una successió d'habilitats de despatx: els advocats vam posar la tècnica, però l'estratègia va ser sempre política i el seu disseny va ser sempre del president Puigdemont. El dret ha estat la vestimenta; el cos que la portava era un projecte polític que va decidir no deixar-se tancar, ni físicament ni conceptualment, en el marc que el seu adversari havia triat.
Res d'això van veure —o no van voler veure-ho— els qui despatxaven l'exili amb el vocabulari del fulletó, ni tampoc els maximalistes de saló, sempre disposats a exigir gestos èpics i immolacions alienes mentre no guanyaven un sol plet. La història d'aquests nou anys és la refutació pacient d'uns i d'altres, i això és el que aquesta sèrie pretén documentar i recordar. El pròxim dilluns, la primera gran prova: què va ocórrer quan el relat de la rebel·lió va haver de defensar-se, amb el sumari damunt la taula, davant els tribunals d'Alemanya, Bèlgica i Escòcia. Tot i ser conegut, n'avanço el resultat: no va sobreviure a cap.