L’article 7 del codi de conducta dels membres del Parlament de Catalunya (2016), sota la rúbrica “Actitud exemplar”, estableix, en l'apartat 2: “Els diputats del Parlament han de mantenir en tot moment una conducta respectuosa amb els altres diputats i amb els ciutadans, i una actitud escrupolosa i exemplar d'acord amb el principi d'igualtat sense discriminació per raó de gènere, orientació sexual, creences, ideologia, origen o condició social, ètnia, llengua o qualsevol altra. Aquest capteniment ha d'implicar sempre la utilització d'un llenguatge adequat, i també un sistema de relació fonamentat en la interacció constructiva, cordial i dialogant amb totes les persones i tots els col·lectius sense exclusió.” (el ressaltat és meu).

Per la seva banda, l’article 8, titulat “Relacions amb els mitjans de comunicació”, és prou il·lustratiu en la seva pròpia literalitat. Així:

“1. La col·laboració entre els diputats del Parlament i els mitjans de comunicació s'ha d'orientar a favor del dret a la informació i del dret dels ciutadans a poder tenir una opinió informada. Aquesta col·laboració no inclou les informacions confidencials o sobre les quals el Reglament del Parlament o les lleis estableixen una restricció en interès d'altres drets o béns jurídics.

2. En les compareixences públiques davant els mitjans de comunicació, els diputats del Parlament han de tenir cura de l'actitud, el llenguatge emprat i el tracte envers els professionals de la informació i també les altres persones que hi són presents, amb la finalitat de preservar la dignitat de la institució parlamentària.” (el ressaltat també és meu).

Som un cop més, atesa la quantitat de testimonis que van presenciar els fets, davant d’un atac com a defensa. D’una banda, rebatre, i de l’altra, presentar-se com la víctima

Els dos textos transcrits són de pura ètica política, ja amb certa antiguitat i no imposats per cap autoritat aliena a Catalunya, sinó pioners. Venen a tomb dels incidents que van tenir lloc als camerinos del FAQS, a TV3, el passat 9 de juliol. Després de l’entrevista que li van fer a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, el diputat Francesc de Dalmases, que l’acompanyava com en altres ocasions, es va dirigir amb males maneres, a plens pulmons i amb contacte físic tan intimidatori com indesitjat, a la redactora del programa, tot recriminant-li el tracte que la presidenta havia rebut. Pel que sembla, esperava una sessió, per dir-ho esportivament, de bany i massatge. Ans al contrari, efectivament, no va ser així. Perquè no podia ser així.

En efecte, tal com està la situació i en pur exercici del periodisme, es va demanar a la presidenta pels complicadíssims temes en què es troba involucrada, respecte dels quals va respondre el que i com va voler, sense cap mena —només faltaria— no ja de censura, sinó de nosa. Que les preguntes podien ser incòmodes, sense dubte. L’afer és espinós. Però el FAQS és un programa informatiu, no una fàbrica de publireportatges, concebut, dirigit i posat en pràctica per periodistes, a més, d’una televisió pública. Certament, Laura Borràs corria un risc de ser incomodada; però no només al FAQS. En efecte, no hi ha periodista que es preui que no l’hagi entrevistat sense remenar el cas que és en boca de tots: la seva implicació en la tramitació de divuit contractes sense concurrència, atorgats sempre al mateix adjudicatari, amic seu, per a més senyes. I ja a les portes de judici.

El Sr. De Dalmases, periodista ell mateix i portaveu de JuntsxCat en la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, fent ús de les seves prerrogatives, ha negat els fets. I a més ha demanat que se li obri un expedient informatiu per part del seu partit a fi i efecte de deixar clares dues coses. Una, “per tal d’aclarir i poder rebatre i defensar-se de les acusacions" aparegudes aquests darrers dies. Segona, De Dalmases ha demanat que s'obri aquest expedient davant unes informacions que són "clarament lesives per a la seva reputació".

Som un cop més, atesa la quantitat de testimonis que van presenciar els fets, davant d’un atac com a defensa. D’una banda, rebatre, i de l’altra, presentar-se com la víctima. Un vell truc que no mereix cap consideració més.

El que sí, però, mereix alguna consideració més és reiterar la permanent confusió entre propaganda i informació. Principalment, quan el ressenyat és el protagonista dels fets: si la descripció és negativa per ell, encara que sigui ajustada a la realitat, passa a ser propaganda negativa, segurament que prové de l’enemic; manipulació, en una paraula. La informació ben treballada és inexistent sota aquest prisma: només papers o imatges a favor o en contra. Un bri d’objectivitat ni hi és ni se l’espera. L’altra consideració és imaginar que determinats mitjans són afins o ho haurien de ser. D’aquesta manera, hom se’n duu la sorpresa, ben desagradable, que ni ho són ni ho havien de ser. Cal recordar a qui així pensa que els temps en què s’enviaven als diaris les entrevistes (auto)fetes des del Palau de Generalitat han passat a la història. Tant era així que, si a sobre l’(auto)entrevista es titulava, l’agosarat director podia passar a millor vida, periodísticament parlant.

Ni entro ni surto en què ha de fer el Parlament, si no ho fa decididament el partit al qual pertany el protagonista dels fets, ja prou esbombats ara com ara. L’explosió de contradiccions ens rebenta, un cop més, a la vista: la immensa diferència entre un codi ètic, de mínims, i la realitat que practiquen els mateixos que l’han de complir.

Exemplar, sí, però no del bon exemple.