“Europa no pot continuar sent la custòdia de l’antic ordre mundial, un ordre que ja no existeix i que no tornarà (...) necessitem una política exterior més realista i dirigida per l’interès”. Aquestes són algunes de les paraules de fa uns dies de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, a la Conferència d’Ambaixadors de la UE a Brussel·les. Un discurs que ha portat molta cua: la rèplica quasi immediata del president del Consell, Antonio Costa, rumors de l’activació d’una moció de censura contra Von der Leyen al Parlament Europeu, reprovacions més o menys públiques de diversos líders europeus; i una ràpida i completa rectificació per part de l’afectada.

El dubte, però, roman: fou un error de càlcul d’una presidenta coneguda per intentar sempre remar en la direcció del corrent? O darrere de les seves paraules hi ha algú que ja ha comprat el marc mental d’un nou (des)ordre mundial definit pel caos trumpista i les pulsions autoritàries que es projecten des de Beijing i Moscou, entre d’altres? En el primer dels casos, tot i la gravetat, l’error seria encara perdonable. En el segon ja ens trobaríem davant d’un problema molt major, i particularment perillós.

Des de Brussel·les hi ha qui ho veu com un intent, clarament fallit, de Von der Leyen d’arrossegar el posicionament de la Unió cap a les tesis defensades darrerament pel canceller alemany Merz —connacional i company de partit—, sobre la necessitat d’adoptar polítiques de més afinitat amb Trump. Un Merz, però, que està en hores particularment baixes ja que menys d’un any després d’arribar al poder té uns índexs d’aprovació baixíssims, de només el 26% ... tan baixos com els que té Trump.

Pretendre que el futur d’Europa, o dit d’una altra manera el de l’Europa que val la pena, pot passar per un context de debilitament encara major de l’ordre internacional i del sistema d’organitzacions internacionals és simplement irresponsable

Perquè tornant a la presidenta de la Comissió, fou realment pertorbador observar com en una Europa ja prou dividida de per si respecte dels grans reptes del tauler geopolític global —la guerra a l’Iran i a tot l’Orient Mitjà, la d’Ucraïna, la situació a Veneçuela...— que fos precisament la persona que el món identifica com el cap visible de la Unió Europea la que encapçalés un discurs totalment contrari als principis fundacionals de la Unió.

I és que el projecte europeu, amb les seves grandeses —i també les seves misèries— es fundà precisament sobre les cendres de la Segona Guerra Mundial, de l’experiència traumàtica dels totalitarismes dels anys 20 i 30 del segle passat, i també enfront del totalitarisme de matriu estalinista que es desenvolupava més enllà del teló d’acer. Es fundà sobre els principis fundacionals de l’humanisme, del respecte i de la promoció dels drets humans, amb la idea d’uns drets i valors socials compartits. Així com sobre la necessitat d’un ordre internacional basat en les normes que, tot i les seves moltes imperfeccions, esdevé l’únic mecanisme real que ens pot allunyar del caos i de la selva a la qual ens volen arrossegar els líders d’algunes de les principals potències mundials.

Que les Nacions Unides estan en crisi? És evident i ningú ho posa en dubte. Que el multilateralisme està en retrocés, i que el respecte al dret internacional no passa pel seu millor moment? Un altre drama del qual tots en som ben conscients. Ara bé, això vol dir que la resposta a aquest context tan desolador és —com ja he dit— comprar el marc mental precisament dels responsables d’aquest desastre? Dit d’una altra manera, és que hem perdut l’oremus?

Vivim temps convulsos. Europa certament ha d’apostar per una major autonomia estratègica, autonomia, però que no passa exclusivament per l’àmbit de la defensa sinó que també —i de manera urgent— per una autonomia real en l’àmbit dels béns i serveis tecnològics, on la dependència respecte dels Estats Units ens posa en una situació de quasi vassallatge.

Europa necessita el multilateralisme, entre altres coses, per poder continuar sent Europa; i per això hi ha d’apostar ara més que mai, sense ser naïfs i amb realisme, però conscients de la interdependència que el futur del projecte europeu té amb un mínim d’ordre i concert entre les nacions

Encara més, en un moment en què la tradicional relació transatlàntica està més tocada que mai, per insistència quasi compulsiva de l’ocupant de la Casa Blanca i del seu entorn, és imperatiu que Europa estableixi o reforci aliances estratègiques des de tots els punts de vista; també en l’àmbit comercial, com ha fet ja amb l’Índia o com hauria d’acabar de ratificar, tan aviat com es pugui, amb el Mercosur.

Però pretendre que el futur d’Europa, o dit d’una altra manera el de l’Europa que val la pena, pot passar per un context de debilitament encara major de l’ordre internacional i del sistema d’organitzacions internacionals és, i sento la contundència, simplement irresponsable. Perquè el multilateralisme no és sols una qüestió de principis, sinó que també una qüestió de responsabilitat i fins i tot d’eficiència i eficàcia. O és que Europa creu que podrà gestionar els grans reptes que li deriven del canvi climàtic, dels fluxos migratoris, de la salut pública global o de l’impacte de la IA —per dir-ne uns quants— ella sola?

Perquè Europa necessita el multilateralisme, entre altres coses, per poder continuar sent Europa; i per això hi ha d’apostar ara més que mai, sense ser naïfs i amb realisme, però conscients de la interdependència que el futur del projecte europeu té amb un mínim d’ordre i concert entre les nacions, també entre les grans potències. I això passa per defensar i promoure, davant de l’opció del caos, aquells únics espais i institucions que ho poden fer factible, no pas ignorant-los o arraconant-los.