La guerra actual actua no només en l’àmbit dels fets pràctics, sinó també en l’àmbit de les idees i de les projeccions de futur. Mentre que els objectius d’Israel semblen clars —la construcció irreversible del “gran Israel”—, els dels EUA apareixen difosos, poc clars i canviants. S’han aventurat hipòtesis sobre per què el govern nord-americà actual ha mostrat un comportament tan seguidista dels interessos del govern d’Israel (expectativa de fàcils negocis futurs per a algunes companyies nord-americanes, incloent-hi les del president; informació secreta dels israelians sobre la vinculació de Trump amb el cas Epstein, etc.), però, de moment, no hi ha res conclusiu al respecte. En un pla més general, però, la guerra ha ressaltat tres paradoxes en relació amb el paper polític dels EUA a l’escena internacional.
En primer lloc, els EUA han suposat un referent històric innegable per a les democràcies liberals d'ençà dels temps de la revolució emancipadora nord-americana, després de guanyar una guerra secessionista respecte a la Gran Bretanya. Drets de ciutadania, llibertats polítiques constitucionalitzades, separació de poders i el federalisme han estat idees i institucions bàsiques en l’evolució del liberalisme polític a l’època contemporània. Tanmateix, l’administració Trump està contribuint, d’una banda, a l’erosió de l’estat de dret de la democràcia nord-americana i, d’altra banda, al fet que un règim autocràtic i teocràtic com el de l’Iran —allunyat al màxim dels valors, institucions i procediments liberal-democràtics— es percebi com un sistema menys abominable del que continua essent.
En segon lloc, sembla que l’actual govern nord-americà té la percepció que la legitimitat dels seus comportaments resulta innegable i gairebé un deure del seu lideratge, en tant que “nació escollida” (American exceptionalism) per un Déu particular. I sempre amb aliança amb Israel, un pretès “poble escollit” per un altre Déu particular, que alguns diuen o creuen que està més o menys emparentat, de manera certament curiosa, amb el Déu dels cristians. Aquest vincle religiós dels designis polítics, a més d’infantil, resulta totalment contradictori amb el caràcter il·lustrat que imbueix el pensament liberal-democràtic. De vegades, els errors analítics no es troben ni en les dades ni en allò que es diu, sinó en allò que es pressuposa en la interpretació de les dades i en allò que es diu.
En tercer lloc, la guerra de l'Iran constitueix un exemple més de la llista d’errors internacionals de les administracions nord-americanes després de la Segona Guerra Mundial. Com és possible que el país més poderós del planeta s’hagi equivocat tant en les seves intervencions militars exteriors? A banda de l'empat registrat a Corea, la majoria de les seves guerres han acabat en derrotes o han propiciat situacions de caos (Vietnam, Iraq, Líbia, Afganistan). I l’actual guerra a l’Iran no sembla tampoc que, en termes pràctics, els EUA l’estiguin guanyant. En canvi, Iran sembla que està aconseguint tres objectius bàsics: resistir —també el règim dels aiatol·làs—, exportar la guerra als estats del golf Pèrsic aliats dels EUA, i establir l’hegemonia a l’estratègic estret d’Ormuz. La política exterior nord-americana de caràcter militar suposa una acumulació d’errors i de fracassos, malgrat els centenars d’assessors de què ha disposat el govern americà des de l’any 1945.
Com és possible que el país més poderós del planeta s’hagi equivocat tant en les seves intervencions militars exteriors?
La legitimitat política cal treballar-la. I el govern dels EUA l’està perdent, tant a escala global com també a l’interior del seu país, donades les repercussions econòmiques, energètiques i internacionals de la guerra, fins al punt que hi ha iniciatives que demanen la substitució del president a partir de l’aplicació de l’esmena XXV de la Constitució (ratificada l’any 1967). Una iniciativa que no sembla, però, que de moment tingui gaire recorregut pràctic.
El domini militar no et fa precisament més intel·ligent. Els Estats Units només ha guanyat la “guerra freda”, és a dir, la guerra que no es va disputar en el camp de batalla. Tanmateix, en la seva voluntat de guanyar també la “postguerra freda” en el període 1990-2005 (expansió de l’OTAN cap a l'est d’Europa, menyspreu de la col·laboració proposada per Rússia i de la seva seguretat), ha propiciat la guerra d’Ucraïna. Una guerra que resulta poc sorprenent en termes de política internacional. A la guerra de l'Iran, els EUA estan mostrant més les seves limitacions militars efectives que no pas la seva força.
Paral·lelament, els EUA han donat carta blanca militar al govern d’Israel com a potència hegemònica a l’Orient Mitjà. Però tampoc no sembla que aquest pugui erradicar les milícies xiïtes proiranianes de la zona. La guerra actual corre el risc de tenir com a conseqüència implicar canvis en les estratègies d’actors de tota una segona corona d’estats (Egipte, Sudan, Somàlia, Somalilàndia, Pakistan, Afganistan, Índia). I sembla probable que incentivi la intervenció directa o indirecta de Rússia i la Xina en una regió històricament inestable.
Incentivar una inestabilitat que no pots controlar no sembla una política precisament intel·ligent. Ho diu Iago a l'Otel·lo de Shakespeare: “A la matriu del temps, hi ha esdeveniments que aviat seran parits”.