L’art de la negociació vol destresa i paciència. Així ho asseguren els manuals que donen consells per dominar-lo. De fet, sembla que aquest era el mètode amb què Enrico Berlinguer, el popular líder del Partit Comunista Italià, va aconseguir el famós sobrenom de culo di ferro: guanyava totes les negociacions perquè esgotava les reunions fins al límit, i no s’aixecava de la cadira fins a tancar l’acord. Gràcies a aquesta resiliència numantina, però també gràcies a la capacitat de cedir, va aconseguir un compromís històric amb els democratacristians. L’ètica de la responsabilitat passava per damunt de l’ètica de les conviccions, i amb Weber com a capçalera, Berlinguer va fer història.

No crec que ni Pedro Sánchez ni Núñez Feijóo tinguin la paciència negociadora del mític polític italià. Més aviat deuen ser seguidors d’aquell consell de Maquiavel segons el qual no cal guanyar per la força allò que es pot guanyar per la mentida. Si més no, aquest és un principi que ha seguit Sánchez durant tota la seva etapa política i, en general, li ha sortit bé. Al capdavall, també ho deia Maquiavel: el que enganya sempre troba algú que es deixa enganyar. La qüestió, però, es posa interessant quan la precipitació i la mentida no resulten útils, perquè l’adversari és resistent a l’engany i tampoc no té gens de pressa d'arribar a l’acord.

El president Puigdemont ha practicat el subtil art del silenci, que, en el preàmbul d’una negociació, és un llenguatge demolidor: què vol, què demana, a què dedica el temps lliure?

Aquesta és la situació en què es troba Pedro Sánchez respecte al president Puigdemont: no li serviran els mètodes afalagadors i tramposos que ha fet servir fins ara quan ha negociat investidures i pressupostos. Puigdemont és un os dur de rosegar, no té pressa, ha adquirit una paciència infinita i no li podrà vendre quincalla com si fos or. Probablement, per això el PSOE està força desconcertat a l’hora d’encarar la negociació amb Junts, perquè ja no li serveixen els vells paranys que tan bé li han sortit amb altres partits. A més, Puigdemont ha marcat el primer gol quan ha deixat clar que cal parlar directament amb ell, i no amb un equip negociador, i això sol ja és un considerable triomf. A partir d’aquí, el president ha practicat el subtil art del silenci, que, en el preàmbul d’una negociació, és un llenguatge demolidor. Què vol, què demana, a què dedica el temps lliure? I amb el desconeixement, es dispara el neguit, creixen les especulacions i s’entretenen els venedors de fum. Cal afegir que els líders de Junts també estan practicant un silenci intel·ligent, cosa la qual és notable en un partit que tendeix a fer més soroll del que seria recomanable. No hi ha declaracions disperses, ni veus dissidents de famílies confrontades, ni cap carrera pel titular, i tots els líders assenyalen Puigdemont quan pregunten amb qui s’ha de parlar. És a dir, i contràriament al que ha passat sovint, Junts està mantenint una imatge unitària, ferma i prudent —és a dir, d’altura política—, i aquesta imatge pètria enforteix la posició.

Hi ha un darrer element que situa Puigdemont en avantatge amb Sánchez o Feijóo: que no té res a perdre. És cert que a hores d’ara ningú no pot saber a qui beneficiaria una segona volta electoral, però sembla molt clar que Junts seria un dels partits que, clarament, augmentaria la seva representació. Primer, perquè el relat a favor de l’abstenció com a gest de càstig ha perdut molt del seu sentit amb l’actual rellevància de Puigdemont. Segon, ha desaparegut el PDeCAT, i amb aquest la rèmora que representaven per a Junts. I tercer, perquè no sembla que ERC pugui aturar la seva caiguda lliure, accentuada per la seva irrellevància en aquest període negociador.

Per cert, i obro parèntesi, com és possible que ERC continuï equivocant-se tant, i continuï salvant els mobles al PSOE, ara amb la presidència del Congrés? Tan malament han llegit la seva catàstrofe electoral? No hi ha ningú que pensi una mica més enllà de la lletania rufianesca?

Amb tot, sembla que tant el PSOE com el PP saben que, en una eventual segona volta, passarien dues coses: que les majories absolutes continuarien resistint-se i que, probablement, haurien de negociar amb un Puigdemont encara més fort. I si per la banda electoral no sembla que el president tingui res a perdre, per la banda conceptual, tampoc, perquè l’Estat —tant amb el PP, com amb el PSOE— no pot fer més mal del que ja ens ha fet, i ja no els serveixen les amenaces. Puigdemont és un home lliure davant d’una negociació on els altres estan lligats de peus i mans. Tot serà molt difícil, certament, però mai no havia estat tan interessant.