L'home que ho va ser tot, ja no és res. Només un militant més. Se n'ha anat amb una gèlida carta. No podia més. No se sentia estimat, ni acompanyat, ni escoltat. Encara menys defensat dels atacs de l'exterior. Ja ho va dir fa dos anys: "O em defenseu o toco el dos". Quin embolic aquell del 2014 quan es va saber que José María Aznar havia intervingut a canvi d'una comissió a favor d'una empresa espanyola davant de Moammar al-Gaddafi. No va plegar llavors perquè el PP, encara que amb el nas tapat, va impedir amb la seva majoria absoluta que hagués de comparèixer al Congrés pel tripijoc, com reclamava l'oposició.

Ell, que va reconstruir un partit del no-res; que va aconseguir per primera vegada que la dreta espanyola entrés a La Moncloa; que va posar els peus sobre la taula del Bush; que conferenciava per les universitats americanes amb accent texà; que va obrar el miracle econòmic... I ningú no en vessa cap llàgrima!

"El gran amic" dels Estats Units d'Amèrica; el representant de la Nova Europa (Rumsfel, dixit); el mandatari espanyol que l'Assemblea de Califòrnia, amb majoria demòcrata, va rebre dempeus amb una gran ovació... I ningú no en reivindica el nom ni l'obra!

El PP respira alleujat, i Rajoy ha tornat, segur, a fumar-se un cigar en conèixer que abandona la presidència d'honor del partit de la gavina. És el que té no entendre la diferència entre un càrrec honorífic i ser un corcó que tot ho qüestiona per creure's posseïdor de la veritat absoluta, a més d'únic guardià de les essències del centre dreta.

Ni un respir va donar al seu successor: que si no tenia projecte polític; que si havia fet d'Espanya un camp enfangat; que si era molt simpàtic però no prenia decisions; que si el relegava a les campanyes electorals, que si no havia organitzat un acte amb motiu del XX aniversari de la seva primera victòria electoral; que si era un incapaç davant de la forta "efervescència independentista catalana".

Els populars només desitgen per a qui va ser el seu capitost que s'emporti amb ell tanta pau com el descans que deixa

S'ha acabat. Punt final a una successió de desavinences i a una distància política que ha acabat amb una relació personal de dècades. La conseqüència més immediata de la marxa és que l'expresident del govern no anirà al congrés nacional del PP del proper gener i no podrà donar més lliçons sobre política o moralitat. Els populars no hauran d'aplaudir-lo ja amb desgana ni ell lamentar-se pels racons de la fortuna que tenen els expresidents socialistes, als quals al PSOE i a vegades fins i tot al PP, se'ls escolta i se'ls respecta. Potser és perquè ni Felipe González ni José Luis Rodríguez Zapatero no van emmalaltir del rancor que va acumular Aznar contra amics, coneguts i saludats, després de la sortida del govern.

Doncs això. Que els populars només desitgen per a qui va ser el seu capitost que s'emporti amb ell tanta pau com el descans que deixa.