La Itàlia sense italians ja és aquí. Fa anys que ho va augurar Felipe González, el gat vell de la política que abans que ningú va parlar de "pulsió de canvi" i "final de cicle" després d'un procés de fragmentació política que, de moment, no ha convertit els seus principals actors en experts negociadors, sinó en tot el contrari.

Massa anys de bipartidisme i d'alternança pacífica donen com a resultat una cultura política centralitzada, hegemònica i que, en massa ocasions, ha funcionat a cop de majories absolutes. I si als vicis del passat se li afegeix la tàctica i el curtterminisme del present, aquí no hi haurà un govern local, regional o nacional que duri quatre anys. Les legislatures són ja més el període que transcorre entre elecció i elecció que el temps que un govern fa servir en el desenvolupament d'un projecte polític. Tot per la mirada curta i la falta de grandesa.

La irrupció de Podemos com a evolució del moviment 15-M i la de Ciutadans com a partit dissenyat per enfrontar-se a l'independentisme català ―però que amb la complicitat dels grans mitjans de comunicació i el món empresarial, es va posicionar a escala nacional― ho va canviar tot fa quatre anys. I ara Vox ha acabat per desbaratar per complet la situació.

Si als vicis del passat se li afegeix la tàctica i el curtterminisme del present, aquí no hi haurà un govern local, regional o nacional que duri quatre anys

El pluripartidisme ha transitat cap al "bloquisme" i la negociació, sigui entre blocs o entre sigles, en un caos. En els últims dies totes les mirades apunten cap a Ciutadans, decisiu en la formació de diferents governs, però renuent a fer explícita la seva voluntat d'acord amb la ultradreta. La voluntat de Rivera d'abandonar la seva condició de partit frontissa per disputar el lideratge de la dreta té perplexos, si no indignats, a propis i estranys.

El líder dels taronges s'enfronta ja a la seva primera crisi de lideratge, després que fundadors i membres destacats de la seva pròpia direcció hagin donat la veu d'alarma davant del rumb que està disposat a prendre. El pitjor no són les crítiques internes, sinó la paciència dels qui van construir mediàticament i financerament un personatge la missió del qual no era ser un destorb per a l'estabilitat institucional, que és en el que per alguns s'ha convertit ja.

Tant veto, tanta amenaça i tanta sobreactuació per imposar amb qui sí o qui no s'asseu a negociar, si poden o no entrar en els governs els de Vox o si es deixen fotografiar o no amb la ultradreta, no pot acabar més que en un lament per haver anat massa lluny. La política és alguna cosa més que el gest o la hiperbòlica declaració. És, sens dubte, la capacitat de parlar, és diàleg, és transacció i és acord. A Rivera se li acaba el temps i als seus promotors, la paciència. O pacta amb Vox i assumeix les conseqüències a Espanya i a Europa de l'aparellament amb la ultradreta o assoleix un acord global amb el PSOE que aporti estabilitat i demostri que els polítics espanyols han après a parlar l'italià. De moment, estan suspensos.

Àngels Martínez Castells
Opinió Efectes secundaris de la podridura Àngels Martínez Castells