Al final, ha vençut la pressió. Bé, la pressió i el plagi. I això que Pedro Sánchez va arribar a esdevenir un Rajoy en defensa de la seva ministra de Sanitat. I no serà perquè no va escoltar veus ―que van ser moltes― que el van advertir que no ho fes i que la seva paraula i la seva credibilitat quedarien en dubte com van quedar les del seu antecessor quan va fer el mateix amb Cifuentes.

El cas és que Carmen Montón marxa 24 hores després que sortissin a la llum les irregularitats en un màster que va cursar en l'Institut de Dret Públic de la Universitat Rey Juan Carlos, un xiringuito creat al servei del PP ―i ara sabem que també del PSOE― i que ara investiguen els tribunals.

La ministra va anunciar la seva renúncia, després de desplegar un argumentari tan surrealista com inconsistent davant dels micròfons d'una ràdio, i només quan hores després es va saber que, a més d'assignatures validades, matrícules fora de termini i matèries dubtosament aprovades, havia copiat matusserament d'internet per a un dels treballs presentats.

El PSOE ho pressentia. Sabia que era un escàndol. Que el govern no podia permetre's les mateixes respostes que el PP pels casos Cifuentes i Casado. I des del minut u va demanar al president del govern espanyol que fes honor a la paraula donada. El govern de la dignitat, el govern del canvi i el govern compromès amb la regeneració de la vida pública no podia permetre's arribar al dia 102 amb una ministra en circumstàncies semblants a les de Cifuentes o Casado.

Ningú en el PSOE no aconseguia trobar l'explicació de per què Sánchez va arribar tan lluny en la defensa d'una ministra que tot el partit donava per morta abans que caigués

Transigir amb un cas molt similar era donar per bo l'ús de les institucions públiques en benefici propi que tantes vegades va criticar el PSOE des de l'oposició, i alhora validar l'estratègia del president del PP davant de la investigació judicial del seu màster.

Tret que tingués interès a salvar Pablo Casado per algun motiu ocult o acord inconfessable, ningú en el PSOE no aconseguia trobar l'explicació de per què Sánchez va arribar tan lluny en la defensa d'una ministra que tot el partit donava per morta abans que caigués. I això per no entrar en els detalls de com va imposar a Adriana Lastra i a José Luis Ábalos que sortissin en defensa de la ministra per rebaixar l'onada d'indignació que recorria el PSOE per l'escàndol.

102 dies i dos ministres dimitits no és un bon expedient per a cap govern. Tampoc per al de Sánchez, l'únic patrimoni del qual fins ara era la credibilitat que, després d'això, queda seriosament danyada. Només li quedarà sostenir que val més tard que mai.

Al cap i a la fi, la ministra ha deixat de ser-ho, tot i que es podia haver estalviat el camí recorregut, molt semblant al de Màxim Huerta, el ministre de Cultura més breu de la història de la democràcia, que va consistir a engreixar per acabar morint.

P.D. La pressió torna a estar sobre Pablo Casado.