Ens cobren per obrir un compte corrent, per ingressar els nostres diners, per disposar d'efectiu, per despeses de manteniment, per fer una transferència... i fins i tot per respirar al costat de la porta d'una sucursal. El que no sabíem era que el cobrament de segons quins càrrecs o impostos era il·legal. És el cas del pagament per actes jurídics documentats, una quantitat que correspon abonar al prestatari quan s'eleva a notari una escriptura hipotecària i que, tanmateix, ho pagàvem perquè sí, perquè el sistema financer ho va decidir pel seu compte i risc i perquè cap govern no va voler molestar els poderosos dels diners.

La sala tercera contenciosa administrativa del Suprem ha dictat una sentència que obliga els bancs a pagar un impost que fins ara es carregava als hipotecats, i s'ha armat tal escàndol que el president de la sala ha decidit suspendre l'aplicació de la decisió per la seva "enorme repercussió econòmica i social". "¡Poderoso caballero es don Dinero!", que va deixar escrit el genial Quevedo.

Des de quan els jutges estan per fer càlculs? On està escrit que la seva missió sigui protegir els interessos de la banca? I encara ens expliquen que és que hi havia una sentència anterior de la sala civil que deia el contrari, i que per això cal elevar l'assumpte al ple per contrastar sengles criteris. Mentides!

Primer va ser el rescat econòmic i ara el judicial. La banca guanya un altre cop

El que volien era frenar el desemborsament ―milers de milions― que suposava la devolució dels diners als estafats. Primer va ser el rescat econòmic i ara el judicial. La banca guanya un altre cop. El que ha passat en aquests dies és un cop a l'estat de dret. La diferència és que en aquesta ocasió ningú no perseguirà els responsables del lladronici, que traduït a milions sumen gairebé 30.000 si hi hagués retroactivitat total. Ni pensar-ho. A tot estirar, tornaran el que van cobrar indegudament durant els últims quatre anys. I ja veurem, perquè ja auguren els profetes de l'Apocalipsi que el desemborsament per als comptes de resultats dels bancs seria en tot cas majúscul. Ho diuen com si el forat ―3.000 euros per una hipoteca de 150.000 euros― a la butxaca dels estafats mai hagués existit.

D'una banda, els diners. De l'altra, el deteriorament i la falta de confiança en les institucions espanyoles. No es pot negar que el que ha fet el Suprem afegeix emoció a una democràcia en la qual no hi ha poder ni institució que hagi sortit indemne de tant descrèdit. Doncs res, que l'orquestr acontinuï tocant fins que el vaixell s'enfonsi del tot, però després no es preguntin per què el desinterès o l'expansió dels extremismes. Perquè és així com els ciutadans, cansats de retallades, corrupció, formacions polítiques instal·lades en el tradicionalisme i institucions més pendents de vetllar per l'interès d'uns quants i no pel de tots, solen canalitzar el seu malestar amb els que manen, siguin aquests del poder executiu, el legislatiu o el judicial.