Hi ha algun tipus de maledicció en tota fotografia amb pretensió de passar a la història. La de les Açores sens dubte la va tenir per als seus protagonistes. I, després de les eleccions italianes, resulta inevitable recordar aquella altra presa a Bolonya. Recorden? Setembre del 2014. Tres joves socialistes, vestits amb pantalons foscos i camisa blanca, conjurats per impulsar l'esquerra a Europa. "El pacte del tortel·lini", van titular els rotatius italians. Matteo Renzi va fer d'amfitrió de Manuel Valls i d'un acabat d'elegir secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. Tres joves "promeses" de la socialdemocràcia europea reunides per renovar els seus vots polítics, unir forces contra la desigualtat i la injustícia i oferir un canvi que frenés a la dreta a Europa.

Res d'això no ha passat. Dos anys després, el 2016, Manuel Valls deixava el càrrec de primer ministre de França per llançar-se a una fallida campanya de primàries en el Partit Socialista (PS). I dotze mesos després posava punt final a tres dècades de militància socialista per donar suport a Macron en la seva campanya, no sense abans proclamar la mort de la socialdemocràcia.

Aquest cap de setmana va ser el torn de l'ex-primer ministre italià, Matteo Renzi, que també va dimitir com a secretari general del governamental Partit Demòcrata (PD), després d'una humiliant derrota en les eleccions generals. El florentí sumava una nova desfeta socialdemòcrata a la UE i vivia un particular calvari que posava fi a la seva fulgurant carrera.

Els partits de l'esquerra tradicional no han sabut adaptar els seus projectes ni les seves estructures al mateix i vertiginós ritme de la societat

D'aquella pretensiosa fotografia queda l'espanyol Pedro Sánchez. Només el destí sap per quant temps i si correrà o no la mateixa sort que els seus homòlegs Valls o Renzi. De moment, no bufen vents favorables per a la socialdemocràcia europea perquè des de la pràctica desaparició del PASOK a Grècia, la llista de partits en crisi va creixent: Holanda, Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia... I encara que cada país és un món i cada organització política, un univers diferent, hi ha raons compartides en l'enfonsament de tots ells: la pèrdua de lideratge en els debats sobre polítiques públiques, la ruptura del seu model de relació amb la societat antigament lligat a sindicats i moviments socials i la professionalització d'unes organitzacions cada vegada més allunyades dels ciutadans. Això a més de no haver tingut respostes diferents de les de la dreta europea per combatre de forma audaç la crisi econòmica més important que es recorda.

La crisi de la socialdemocràcia és existencial i estructural potser perquè les societats han canviat a la velocitat de la llum, i els partits de l'esquerra tradicional no han sabut adaptar els seus projectes ni les seves estructures al mateix i vertiginós ritme. Si Pedro Sánchez sobreviu al tsunami, serà un heroi a Europa. Si fracassa i Ciutadans li passa per davant, com vaticinen ja algunes enquestes, no haurà pogut escapar de la maledicció del tortel·lini i haurà d'interioritzar-lo en clau interna, per molt que hi hagi un reglament que li permeti, guanyi o perdi eleccions, mantenir-se en la secretaria general fins al 2026.

De moment, l'auge d'Albert Rivera i el degoteig de declaracions públiques dels qui van ser els seus adversaris interns en les primàries del 2017 l'han obligat a sortir a la palestra, demanar a Rajoy que se sotmeti a una moció de confiança, abandonar el pacte per l'Educació que intentava forjar-se en el Congrés i demanar eleccions anticipades si el govern central no aconsegueix aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat. Al contrari del que predicava fa tot just tres setmanes, quan va presentar a so de bombo i platerets deu propostes d'acord i va establir contactes amb Rajoy per desbloquejar assumptes claus de la legislatura. No sembla que sigui la millor forma que l'electorat entengui on és i on pretén anar el PSOE.