Sol passar que quan un fuig endavant ho fa creient que pot avançar malgrat els evidents signes que avisen de la necessitat d'adreçar el rumb. És el que ha fet durant el debat de política general el president Quim Torra, en la millor imitació d'aquell Puigdemont que fa un any va estar a punt de convocar eleccions, però la pressió del carrer el va arrossegar a declarar una independència exprés que, amb la fuga del Molt Honorable, va provocar el ridícul internacional més gran que es recorda.

Ha tornat a passar. El carrer, les xarxes socials, la intimidació... i el temor de suportar el pes de ser assenyalat com un traïdor. Així cal llegir l'ultimàtum de Torra a Sánchez, després d'encoratjar els CDR: autodeterminació o dissolució. La diferència respecte al que va passar, després de l'aprovació de la DUI, és que la fractura de l'independentisme és encara més gran. I, mentre que llavors, malgrat els dubtes, tots van secundar la decisió final de Puigdemont, avui el PDeCAT no està disposat a deixar caure Sánchez i ERC s'ha demarcat sense embuts del càlcul de Torra

Ni estaven informats de la seva pretensió ni, una vegada coneguda, estan disposats a secundar-la. "Compte amb els ultimàtums, que els carrega el diable i aquest vesteix de Ciutadans", ha dit el republicà Rufián. Compte amb "vendre fum", ha postil·lat el seu coreligionari Sabrià poc abans d'exigir menys gesticulació i més estratègia.

L'ultimàtum respon més a un estratagema per tapar una pèssima gestió d'un altre 1-O, sadollar la gana dels CDR i defugir el cansament dels Mossos

Si això de Torra és un moviment tàctic de cara a la galeria i per als més "cafeters", podria trobar-se amb la sorpresa que Pedro Sánchez dissolgués les Corts, convoqués eleccions i tornéssim tots a la casella de sortida que, tot i que sense Rajoy, amb Casado i Rivera pot resultar encara pitjor per a Catalunya. Entossudits ambdós en una nova edició del 155, però aquesta vegada sine die i per prendre el control durant lustres de l'autonomia, tant PP com Ciutadans no tindrien objeccions a il·legalitzar, no actes, sinó ideologies, com ja ha insinuat Casado. El que vindria després, millor ni imaginar-ho.

No passarà perquè la catxa de Torra és de manual. Si vulnerés l'ordre constitucional, ja sap quin seria el camí fins a Estremera, i si no li importés córrer la mateixa sort que l'anterior Govern, ja hauria saltat la fina línia que separa la llei de la presó. I no ha estat ni sembla que sigui així. Així que l'ultimàtum respon més a un estratagema per tapar una pèssima gestió d'un altre 1-O, sadollar la gana dels CDR i defugir el cansament dels Mossos. Potser ells, com molts altres catalans, no se senten ja part de cap de les dues Catalunyes que dibuixen l'independentisme i l'espanyolisme, sinó d'una tercera que viu aliena a les trinxeres, no participa en inflamacions d'uns ni altres i viu imbuïda en la seva pròpia quotidianitat, al marge de l'insuportable soroll i l'eterna crisi institucional. Com això segueixi així, hi haurà un dia en què serà aquesta la majoria que encapçali les enquestes.