Com sol dir Alfredo Pérez Rubalcaba, "a Espanya enterrem molt bé". Res a afegir. Mariano Rajoy ha posat fi a la seva pròpia cita, i la primera part del seu amarg i eixordador discurs davant de la junta directiva nacional en què va anunciar la seva sortida de la política quedarà sepultat. No és qüestió de fer llenya de l'arbre caigut, encara que aquest negués legitimitat a qui ocupa ja el seu despatx després d'una moció de censura.

L'elegància mana, i fins i tot Pablo Iglesias ha posat delicadesa a l'adeu: "Amb tot, es retira un polític elegant i intel·ligent que sabia escoltar. Va ser un honor ser el seu rival i combatre'l políticament. Es va guanyar el meu respecte". I el mateix Andoni Ortuzar: "Més enllà de la política i els seus vaivens, dels nostres acords i discrepàncies, valoro en ell la persona i el seu tarannà, que amb mi ha estat sempre impecable".

Però llàgrimes el que són llàgrimes no en va arrencar més que entre les seves pròpies files. Maillo, Juanma Moreno i fins i tot Feijoó, a qui tots donen com a successor, no van poder contenir l'emoció en contrast amb una María Dolores Cospedal de somriure contingut no tant per la marxa, sinó per mantenir intacte el seu poder com a secretària general del PP.

Rajoy renuncia a fer canvis en les direccions del partit i el Grup Parlamentari en entendre que serà aquesta ja una tasca que correspongui al seu successor i que sigui qui sigui ell es posarà a les seves ordres i "només a les seves ordres". Li va faltar dir que no desitjava fer el mateix que va fer Aznar, però no va ser necessari tampoc que esmentés l'expresident d'honor del PP perquè tothom entengués de qui parlava.

Els populars viuen avui, després d'una sortida exprés i abrupta del poder, una greu crisi, però també tenen davant una gran oportunitat per regenerar-se i renovar-se

Amb la decisió de Rajoy de no immiscir-se en el futur, perd Sáenz de Santamaría i guanya Cospedal, només perquè en ella recaurà el control i l'organització del congrés extraordinari del proper juliol. No és el mateix influir en la militància des d'un despatx del carrer Génova que des d'un escó al galliner del Congrés, que és el lloc que correspondrà d'ara endavant a l'ex-vicetot, si és que no fa també un pas enrere, com pensen alguns dels seus íntims, per incorporar-se a l'empresa privada.

Els qui coneixen bé la secretària general del PP afirmen que els seus desvetllaments no són per succeir Rajoy sinó perquè no sigui Santamaría qui ho faci. Sigui com sigui, no sembla que l'una i l'altra tinguin possibilitats en la carrera de la successió, molt menys tenint en compte la lapidària frase de Rajoy: "Me'n vaig. És el millor per a mi, per al PP i per a Espanya".

Si el PP vol passar la pàgina del "cicle marià", haurà de fer-ho en tots els sentits. No n'hi ha prou a canviar de líder, hauran de posar fi a tot el que va significar Rajoy, també els seus equips en el Govern o en el partit.

Els populars viuen avui, després d'una sortida exprés i abrupta del poder, una greu crisi, però també tenen davant una gran oportunitat per regenerar-se i renovar-se. I, sens dubte, ser l'únic partit que, tret de sorpreses, competirà amb un candidat nou a les pròximes generals pot ser una oportunitat més que un problema davant els seus competidors. Només d'ells depèn l'errada o l'encert. De moment, tots miren cap al president de la Xunta, Alberto Núñez Feijoó. I si fos així, seria el segon líder regional, després d'Aznar, que aconseguís arribar amb èxit a l'escena nacional. La història recent i llunyana és plena d'intents fallits, tant en el PP com en el PSOE, de barons que van voler però no van poder aconseguir el lideratge nacional dels seus partits. Aguirre, Gallardón, Bono són només alguns exemples. Doncs això...