El "favorit" ha dit que no. Per por, per tàctica, pels gallecs, per temor d'una sobreexposició, per la paraula donada, per la seva família o vostè vagi a saber per què. La cosa és que fa dies que a Alberto Núñez Feijóo se li havia posat cara de Susana Díaz. Vaja, que volia aclamació, però no votació, com si res no hagués canviat en la política i en la forma en què la militància i els càrrecs orgànics exigeixen participar en les decisions de la marca que representen. Així que el tren va passar per al president de la Xunta, va ploriquejar, no va pujar-hi i amb la seva llarga canviada va obrir l'aixeta d'una guerra sense treva per la successió en el PP.

El partit ha entrat literalment en xoc per la fugida del gallec, pel seu confús i improvisat discurs de renúncia i, sobretot, pel duel de dames que s'acosta. I és que, sense restar ni una mica de legitimitat als Margallo, Casado, García Hernández o Bayo, el focus està i estarà sobre Cospedal i Santamaría. Dues dones àmpliament preparades, però enemigues íntimes que des de fa anys lliuren indissimuladament una lluita sense treva i avui per fi s'han decidit a mesurar les seves forces en públic.

S'odien mútuament. La diferència entre elles no és en absolut ideològica. Ambdues representen la mateixa dreta. Ambdues formen part del passat del partit. Ambdues han treballat amb i per a Rajoy. I ambdues tindran difícil encarnar el discurs de la regeneració en la mesura que són responsables per acció o omissió del que ha passat en el PP dels últims deu anys.

Però, ara, sense el CNI, sense padrins editorials, sense valedors i sense la pompa que els va donar el poder orgànic i institucional, hauran de demostrar la seva capacitat, quina de les dues és capaç de tornar a il·lusionar el partit. Seran les bases, primer, i els compromissaris, després, els qui decideixin qui és la millor per ressuscitar una marca devastada per la corrupció. Ambdues han fet un pas al capdavant, sabent quins són els seus principals suports territorials i mediàtics. Esclar que aquests últims també els tenia Esperanza Aguirre a Madrid mentre va governar i va manejar el pressupost, i a les 24 hores d'abandonar el despatx de la Porta del Sol ja els havia perdut.

La militància del PP pel que fa a democràcia interna i consultes encara s'ha de testar, i ningú no sap el que prevaldrà o castigarà

La festa, en tot cas, ha començat, i en les escenografies triades per cada una d'elles per anunciar la seva disposició a lluitar pel tron del partit ja s'entreveuen els primers senyals de per on aniran les campanyes. Cospedal, en un hotel de Toledo, davant de la junta directiva del PP castellanomanxec i envoltada dels seus. Santamaría, en ple carrer al costat de la Porta dels Lleons del Congrés, a 40 graus i amb la reduïda cohort que en els últims anys no ha fet cap altra cosa que ensabonar-la fins a aconseguir que levités en comptes de caminar.

"Nosaltres, al carrer. El carrer és el nostre lloc". Va ser el missatge enviat per la plèiade d'aduladors que acompanya des de fa anys l'exvicepresidenta del govern espanyol com si en algun moment dels últims set Santamaría hagués trepitjat més terra que el que hi ha sota les catifes del Palace, els despatxos de La Moncloa o les botigues de la madrilenya Milla de Oro, on amb freqüència es deixa una "picossada" acompanyada del seu seguici més reduït.

Molt ha d'esforçar-se l'exvicepresidenta per convèncer les bases que és tan PP com Cospedal, que el va defensar en els bons i en els mals moments mentre ella declarava divendres rere divendres des de la taula del Consell de Ministres que no opinava sobre la corrupció del partit perquè li era aliena i perquè no era la seva comesa.

És tan llarga la llista de damnificats dins i fora del partit que ha acumulat Santamaría en aquests anys que fins i tot Rajoy, segons ha transcendit, va explicant que tot allò de Catalunya i allò de la moció de censura va ser només culpa seva, i que per això ell ha hagut de sortir, després de 34 anys en la vida pública, per la porta del darrere de La Moncloa.

En el deure de Cospedal quedarà per sempre l'"acomiadament en diferit" i l'obsessió per l'acumulació de càrrecs. En el de Santamaría, haver-se apartat sempre tàcticament de les sigles i dels quadres a què ara haurà de demanar el vot. Res no està escrit. Si els serveix d'exemple, en el PSOE les bases sempre van votar el contrari del que volien els dirigents. També és veritat que la militància del PP pel que fa a democràcia interna i consultes encara s'ha de testar, i ningú no sap el que prevaldrà o castigarà. En tot cas, és la guerra! I una de les dues aspirants morirà.