Tal dia com avui de l’any 1898, fa 127 anys, el Congrés dels Estats Units votava la Declaració de Guerra a Espanya, pel conflicte a la colònia espanyola de Cuba que enfrontava l’exèrcit colonial de la metròpoli contra l’exèrcit llibertador independentista. Aquella declaració de guerra no es va fer pública fins quatre dies més tard (25 d’abril de 1898) i, en aquell moment, el president nord-americà William McKinley, del Partit Republicà, va proclamar que els Estats Units combatria al costat dels independentistes cubans.

L’administració nord-americana cobejava l’expansió cap al sud (cap a les illes del mar Carib) des de l’època dels presidents que eren anomenats “pares de la pàtria” (principis del segle XIX). Les possessions colonials espanyoles de Cuba i de Puerto Rico estaven en la trajectòria expansiva nord-americana i, després de la polèmica explosió i naufragi del cuirassat Maine —ancorat al port de l’Havana (15 de febrer de 1898)— l’administració McKinley —amb el suport de les grans fortunes del país— va desplegar una intensa campanya pública a favor de la guerra.

Quan l’opinió pública nord-americana ja era, majoritàriament, partidària d’una intervenció militar a Cuba; es va produir el desembarcament de 6.000 marines a la zona sud de l’illa (badia de Daiquirí, 22 de juny de 1898), que se sumarien a l’exèrcit independentista cubà, anomenat també exèrcit mambí. Després d’aquell desembarcament, les forces colonials espanyoles no resistirien l’embat i es rendirien, tan sols, cinquanta dies més tard (12 d’agost de 1898). El govern nord-americà tutelaria el trànsit a la independència de Cuba, procés que culminaria el 1903.

A partir d’aquell moment els Estats Units van mantenir un control absolut sobre l’economia i la política cubanes, fins a l’extrem que es va dir que “Cuba era la rebotiga del crim organitzat nord-americà”. Des de la independència fins a la revolució castrista (1903-1959), la relació entre Washington i l’Havana es fonamentaria en una fórmula renovada del colonialisme que els sociòlegs van anomenar “neocolònia” i que, posteriorment, inspiraria les potències colonials europees en els processos de descolonització dels països del Tercer Món.