Hi ha un moment, difícil de datar, però fàcil de reconèixer, en què un corrent polític deixa de pensar i comença a creure. El pensament admet el dubte, la rectificació i la prova en contra; la creença, no: la creença només admet confirmacions. L'esquerra espanyola —la que se situa, o deia situar-se, a l'esquerra del PSOE— va travessar aquesta frontera ja fa temps. El que va començar sent suport crític a un govern de coalició ha degenerat en justificació incondicional de tot el que aquest govern fa o tolera: de les clavegueres que operen al seu servei, de les contradiccions morals i polítiques de Pedro Sánchez, de la riquesa sobrevinguda de José Luis Rodríguez Zapatero, de cada episodi que, governant altres, hauria provocat mobilitzacions, editorials incendiaris i querelles. Aquesta justificació va deixar de ser racional fa temps. Avui és, en sentit estricte, conspiranoica.
Convé precisar el terme, perquè l'adjectiu és gruixut i no s'ha de fer servir a la lleugera. Un raonament és conspiranoic quan es torna infalsable, és a dir, quan cap fet imaginable pot refutar-lo. Si tota crítica al govern espanyol és lawfare, si tota dada incòmoda és una operació de la dreta mediàtica, si tota investigació és una maquinació de jutges facciosos i tot periodista que pregunta és un mercenari, llavors no hi ha fet possible que obligui a revisar la posició pròpia. Popper ho va explicar amb una claredat que continua vigent: la irrefutabilitat no és la virtut d'una teoria, sinó el seu vici. L'esquerra que responia al poder amb anàlisi materialista —qui guanya, qui paga, qui calla— respon avui amb un relat tancat en què el govern espanyol és sempre víctima i mai agent. Això no és anàlisi política; és teologia.
La psicologia anomena raonament motivat aquest mecanisme: no raonem per arribar a una conclusió, sinó per defensar la conclusió que ja havíem triat. El seu símptoma més visible és l'asimetria: rigor implacable per als fets que perjudiquen l'adversari i màniga ampla infinita per als que comprometen l'amic. Hi ha una prova senzilla que qualsevol pot fer-se: davant de cada episodi —una claveguera parapolicial o, com estem veient, “parafiscal”, un contracte opac, una fortuna inexplicada, un aparell de propaganda pagat amb diners públics— preguntar-se què hauria dit un mateix si el govern fos del PP. Si la resposta canvia segons qui governa, el que es té no és un judici polític: és una lleialtat tribal. I la lleialtat tribal és exactament el contrari d'allò de què l'esquerra presumia: la crítica de tot poder, també del propi. Sobretot del propi.
Una part significativa de l'esquerra no defensa avui un projecte: defensa una posició
Benda va anomenar el 1927 “la traïció dels clergues” l'entrega dels intel·lectuals a les passions polítiques del seu temps, l'abandonament del judici independent en favor del bàndol. La versió espanyola d'aquesta traïció és menys elegant i més prosaica: té nòmina. Vuit anys de “govern progressista” han generat un ecosistema dens de càrrecs de confiança, assessories, direccions generals, instituts, observatoris, fundacions i, de manera molt remarcable, mitjans de comunicació fortament subvencionats la viabilitat dels quals depèn del fet que res canviï. Una part significativa de l'esquerra no defensa avui un projecte: defensa una posició. Posició a l'Administració, a l'organigrama, a la tertúlia, a la subvenció. I defensa, amb ella, unes prebendes que en qualsevol altre escenari —inclòs un govern de la seva pròpia tendència amb altres cares— probablement no conservaria.
No cal cap conspiració per explicar aquest comportament; n'hi ha prou amb la sociologia. Upton Sinclair ho va dir ja fa més d'un segle: és difícil que un home entengui alguna cosa quan el seu salari depèn del fet que no ho entengui. Quan l'analista cobra de l'analitzat, no hi ha anàlisi; quan el mitjà viu de la publicitat institucional i de la subvenció d'esdeveniments, no hi ha periodisme; quan l'intel·lectual deu el càrrec, no hi ha intel·lectual. El que és greu no és que això passi —ha passat sempre i sota totes les tendències polítiques—, sinó que passi en nom de l'emancipació, i que els seus protagonistes continuïn presentant-se com a consciència crítica del país mentre exerceixen de cor.
La raó més presentable d'aquesta deriva és la por, i és una por fundada: la possibilitat certa que el pròxim govern d'Espanya estigui condicionat per l'extrema dreta. Però la por, legítima com a emoció, és ruïnosa com a mètode. Convertida en argument universal, funciona com un xantatge moral: qualsevol crítica "fa el joc al feixisme", qualsevol exigència de regeneració "afebleix el mur", qualsevol pregunta incòmoda "blanqueja la ultradreta". Així, l'antifeixisme deixa de ser una pràctica —defensar drets, eixamplar la democràcia, redistribuir poder i riquesa— i es converteix en una identitat que s'acredita no pel que es fa, sinó pel que es calla.
La trampa lògica és evident: si tot està justificat perquè l'alternativa és pitjor, llavors no hi ha cap límit i qualsevol abús troba acomodament sota la protecció del mal major. Aquesta és, històricament, la porta per la qual les democràcies es degraden en nom de la seva pròpia defensa. Els mitjans no són neutrals respecte dels fins: els mitjans són els fins en construcció. Una esquerra que tolera clavegueres, propaganda pagada i guerra bruta "per frenar el feixisme" no frena res: està normalitzant les eines que l'extrema dreta emprarà, amb entusiasme i sense complexos, el dia que les hereti.
Hi ha, a més, un efecte pervers que l'esquerra es nega a mirar: el xantatge de la por és electoralment suïcida. El "mur" mobilitza una vegada, potser dues; a la tercera, el votant que esperava transformació i només va rebre consignes descobreix que se li demana el vot no pel que es farà, sinó pel que vindrà si no el dona. Aquesta pedagogia del pànic té un beneficiari clar, i no és qui la practica: quan tot el sistema apareix descrit com una trinxera entre bons i dolents, guanya credibilitat qui afirma —amb raó o sense— que el sistema sencer està podrit. A l'extrema dreta no li cal tenir raó; n'hi ha prou que l'esquerra renunciï a tenir-la. Cada claveguera justificada, cada escàndol relativitzat, cada "i tu més" convertit en doctrina és un argument regalat a aquells que sostenen que tots són iguals i que només els de fora poden netejar la casa. L'antifeixisme de pancarta, sense regeneració al darrere, fabrica votants ultres amb més eficàcia que qualsevol algorisme.
Perquè això és el que les clavegueres del PSOE revelen: no un accident ni un excés puntual, sinó un model de gestió del que és públic. Un model opac, clientelar, que utilitza ressorts de l'Estat i terminals mediàtiques —perfectament sincronitzades— per fabricar relats, destruir adversaris i blindar el líder. A aquest model se'l pot anomenar de moltes maneres, però convé anomenar-lo per la que més incomoda: és un model feixista de gestió del que és públic, en el sentit precís que concep l'Estat com a botí del partit i el dissident com a enemic a abatre. I en això no es diferencia en res substancial del que practicaria l'extrema dreta. La diferència entre uns i altres no pot consistir en qui maneja la claveguera, sinó en el fet que la claveguera no existeixi.
El que és veritablement sorprenent és que tot això s'estigui justificant —tot, absolutament tot— com si fos l'única forma d'enfrontar-se al feixisme. Fins i tot la riquesa de Zapatero troba exegetes entusiastes en una esquerra que de la sospita cap als diners i el poder en va fer la seva raó de ser. Però al feixisme no se'l combat des del feixisme: se'l combat amb més democràcia, més transparència, més drets i més veritat. Qui combat el monstre adoptant els seus mètodes no el derrota; el relleva. El mirall és incòmode, però és un mirall: una esquerra que justifica o relativitza clavegueres és una esquerra que ja ha acceptat el marc mental del seu adversari.
I aquí rau el fons del problema, el que el soroll quotidià impedeix veure. Aquests vuit anys de "govern progressista" no han estat només una acumulació d'episodis tèrbols: han estat, sobretot, una ocasió històrica desaprofitada. L'esquerra a l'esquerra del PSOE va disposar d'una cosa que no havia tingut en dècades: presència al Consell de Ministres, majories parlamentàries possibles i un cicle social favorable a la transformació. Va poder emprendre la reforma profunda dels aparells judicial, policial i mediàtic; va poder desmuntar les clavegueres en lloc d'heretar-les; va poder emprendre la transformació social, política i jurídica que els seus votants li van encomanar. Va triar, en canvi, administrar el poder: ocupar-lo, repartir-lo, conservar-lo. No va trair les expectatives ciutadanes per falta de força, sinó per falta de voluntat i per excés de comoditat.
Pitjor encara, pel camí va anar assumint, un a un, els valors de l'extrema dreta que deia combatre —els diners com a mesura de l'èxit, la lleialtat al cap com a virtut suprema, la raó d'estat com a excusa universal, la porta giratòria com a premi natural— fins a l'extrem, gairebé paròdic, de justificar la fortuna d'un expresident socialista amb arguments que farien posar vermell un liberal honest. Una esquerra que justifica la riquesa dels seus notables, que celebra els seus aparells i que confon el BOE amb l'emancipació no ha estat derrotada per la dreta: s'hi ha convertit culturalment.
Per això cal dir-ho amb totes les lletres, encara que dolgui: si hi ha un risc cert que el pròxim govern d'Espanya estigui condicionat per l'extrema dreta, aquest risc és, en gran manera, culpa de la gestió de Pedro Sánchez i de l'actitud d'una esquerra que es va embarcar en la justificació del que és injustificable i en la racionalització del que és irracional. L'extrema dreta no creix per art de màgia ni per designi de poders ocults, creix sobre la decepció dels qui esperaven transformació i van rebre faramalla; sobre el cinisme dels qui comproven que les clavegueres canvien d'amo, però no d'ofici; sobre l'evidència que els qui prometien regenerar la vida pública van acabar defensant-la tal com estava, per tal d'habitar-la.
Cercar ara els culpables en una altra banda —a les clavegueres mediàtiques, entre els jutges, a les internacionals reaccionàries— és perseverar en l'error que ens va portar fins aquí: substituir l'anàlisi pel relat i l'autocrítica per la conspiranoia. La culpa és, exclusivament, de la mateixa esquerra. De la que va governar sense transformar i de la que va aplaudir sense pensar. Reconèixer-ho no és fer el joc a ningú, és la condició prèvia de qualsevol reconstrucció. Perquè a l'extrema dreta no l'aturarà una esquerra convertida en cor del seu propi govern; l'aturarà, si de cas, una esquerra que recuperi la seva eina més antiga i temible: pensar. Pensar també —i sobretot— contra els seus. La resta no és antifeixisme. És, amb prou feines, por amb nòmina.