Igual com passa amb els pantalons de campana o les fotografies Polaroid, Salvador Espriu sempre aconsegueix tornar a posar-se de moda quan ja semblava oblidat. Dilluns el PSOE va tornar a desenterrar la seva figura poètica, aquest cop homenatjant-lo en un acte dedicat als represaliats "dels dos bàndols" de la Guerra Civil i el franquisme. S'ha de tenir una idea molt reduccionista i simplista de la cultura catalana per creure que només un poeta com Espriu va patir la persecució i les represàlies de la repressió cultural durant la postguerra, però és el que passa quan del creador del mite de Sinera només se'n coneixen quatre versos mal comptats de La pell de brau que els socialistes, com va fer Francina Armengol el dia que va prometre el càrrec de presidenta del Congreso, repeteixen com a lloros cada vegada que volen vendre la promesa d'una Catalunya pròspera i digna dins una Espanya plurinacional connectada per "ponts de diàleg".

Si Aznar va arribar a dir que parlava català en la intimitat per arreplegar suports parlamentaris dels pujolistes, no seria gens estrany que un dia d'aquests Pedro Sánchez confessi que llegeix Primera història d'Esther al lavabo. Les coses com siguin: malgrat ser una obra difícil, sempre és més entretinguda que els pots de xampú amb etiqueta en portuguès. Ja fa anys que la poesia de Salvador Espriu és pels socialistes un objecte d'ús puntual que guarden a la guantera, ja que més que una obra literària, més aviat la fan servir quan convé com qui es posa repel·lent de mosquits abans d'una excursió al Delta de l'Ebre. En comptes d'espantar les bèsties, però, amb Espriu busquen sempre aconseguir el contrari: atraure catalans cap a la idea màgica d'una convivència sense desgreuges per fer-nos treure del cap la necessitat evident d'un estat propi.

Jo confesso haver provat aquesta setmana el Mètode Espriu per ser un bon català d'Espanya® que pregona el PSOE i la veritat és que no ha acabat de funcionar: per més que l'altre dia sortís de casa amb un exemplar de Ronda de mort a Sinera sota el braç i em posés a declamar versos de l'Esperanceta Trinquis a l'andana de l'estació de Lavern-Subirats, el tren de rodalies va fer tard igual. També dimarts mateix vaig decidir anar pel món amb un poema de Les hores a la butxaca interior de l'americana, com qui porta una estampeta de la Mare de Déu, però invocar a Espriu no va servir-me per frenar la inflació i comprar panellets a un preu digne, com tampoc no veig que el poder judicial català millori i deixi de ser un apèndix colonial del corromput poder judicial espanyol per més que porti una setmana palplantat davant la Ciutat de la Justícia, a la manera del mestre Xirinacs, recitant tot el sant dia "Provarem d'alçar en la sorra/ el palau perillós dels nostres somnis". Res de res.

Desgraciadament, apel·lar a la poesia per amagar allò que el dèficit d'inversió en infraestructures, la repressió judicial o l'espoli fiscal posen de manifest dia rere dia és un mantra que es repeteix cada vint anys, cíclicament. Ara fa dues dècades, per exemple, també Buenafuente estava estrenant programa a TV3, com ara, i també Anna Obregón era entrevistada en horari de prime time, però amb Júlia Otero a La Columna en comptes de Ricard Ustrell a Col·lapse, és clar. En aquelles èpoques, també José Montilla recitava Espriu el dia que va prendre possessió del càrrec com a Molt Honorable President. Tot torna, sembla evident, per bé que aquest cop en l'ensarronada socialista de torn hem perdut pel camí a Carlinhos Brown, que qui sap on para.

Tot és tan cíclic que els cants de sirena de Pedro Sánchez parlant de les seves promeses per Catalunya coincideixen, en la mateixa setmana, amb un acte del govern espanyol on hi cantava Joan Manuel Serrat. Aquest cop, això sí, sense fer el gest de dibuixar-se una cella amb la mà a sobre de l'ull tal com va fer per recolzar Zapatero fa dues dècades. No feia falta. L'Espanya socialista de l'apoyaré s'entreveu sense necessitat de gestos ni paraules, per això desgraciadament té l'habilitat d'aquells mags que sempre fan el mateix truc del qual tothom en sap el secret, però no per això deixen d'omplir teatrets a cada poble per on passen, com bons professionals de la distracció que viuen d'aixecar alegrement la camisa al personal. Davant això només hi ha dues opcions: acceptar l'engany amb resignació i ingenuïtat, que és el que sempre fa Catalunya abans de penedir-se per enèsima vegada, o aixecar-se a mitja funció, estripar l'entrada i no tornar mai més.

Un humil servidor és el que ja fa temps que fa, per molt que ara, amb la possible amnistia i la hipotètica oficialitat del català a la UE a la cantonada, desconfiar del PSOE estigui mal vist. Què voleu què us digui, però. A mi se'm fa difícil creure'm a un partit que fa vint anys va prometre intentar fer oficial la nostra llengua al Parlament Europeu, amb Josep Borell de president, i durant deu anys va estar jugant al gat i a la rata de tal manera que fins i tot la desídia socialista va fer que un eurodiputat gens sospitós d'independentista aleshores com Raül Romeva acabés anys més tard a la garjola per sedició. El seu cas no va ser l'únic: una pila de polítics del PSC com Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena, Toni Comín o Maria Badia van adonar-se, des de dins, que els compromisos socialistes per Catalunya sempre acaben generant més frustració que il·lusió i més promeses buides que voluntat de complir-les, per més que Montilla es presentés a les eleccions del 2006 amb un eslògan que deia 'Fets, no paraules'.

Igual que Montilla, és lògic que també els presidents Pujol i Aragonès desenterressin versos de La pell de brau per mostrar el seu compromís amb el càrrec, ja que Espriu és segurament l'autor que millor va saber encarar els ideals de civilitat, intel·ligència i cosmopolitisme d'aquella Generalitat republicana que la guerra va estroncar. El perill ve quan qui desenterra la figura del poeta d'Arenys ho fa des de Madrid, potser perquè Espanya només té dues maneres d'acabar amb la cultura i la identitat catalana: destruint-la sense miraments i a cara descoberta, com ha pretès fer històricament la dreta, o bé assimilar-la amb carícies i moixaines, que és una forma encara més sibil·lina d'aplicar la destrucció. Per desgràcia d'ells, però, ningú al PSOE deu recordar que el poeta amb el qual s'omplen tant la boca ja va dir l'any 1975 en una entrevista a Destino que els catalans no som assimilables. Per sort nostra, només cal tenir present com la seva generació va resistir per "salvar-nos els mots", recordant-nos "el nom de cada cosa", per no oblidar mai que cada vegada que un socialista espanyol parla bé d'Espriu més val desconfiar, arrencar a córrer en direcció contrària i no aturar-se. Si cal, fins a arribar a Sinera. Si pot ser, però, fins a Ítaca.