Passegen Jordi Pujol per les seves calçotades i pengen fotos de les visites que li fan al despatx perquè és l’últim que els queda per buidar políticament. Convidar Pujol a la socialització convergent avui ja no vol dir el que volia dir fa deu anys, ni el que volia dir en fa cinc. S’atreveixen a vampiritzar-lo ara, havent callat durant la cacera de bruixes, perquè fer-ho ja no els exigeix cap mena de valentia. Ara l’apunten de capgròs a la cercavila perquè volen xuclar el record que els ofereix sense comprometre-s’hi. Ja no cal. En el fons fan amb Pujol el que van fer amb el 9-N i amb l’1 d’Octubre: convertir-lo en un gest, folkloritzar-lo i espréme’n l’últim suc polític perquè necessiten amagar que no tenen gaire cosa per oferir.
Si passejar Pujol com un ninot de fira no fa lluir el seu llegat polític ni indulta els deu anys d’ostracisme a què el van condemnar —no es pot—, no li fan cap servei
És una tècnica barroera. Va emmascarada de generositat i bona voluntat però en realitat només és fruit de l'egoisme de qui està disposat a rebaixar la figura del president per no haver-hi de competir. Com si el president Pujol pogués avui competir amb res, com si no haguessin vist a la llibreria Ona que de l’home que va ser no en queda gaire cosa més que el sentit de l’humor i els retrets contra ell mateix. Evidentment, Pujol es deixa. Ho fa, em sembla, perquè l’ajuda a perdonar-se. Precisament per això és egoista, perquè si hi ha algú que ja no està en igualtat de condicions per posar límits, els límits els has de posar tu mateix. Si passejar Pujol com un ninot de fira no fa lluir el seu llegat polític ni indulta els deu anys d’ostracisme a què el van condemnar —no es pot—, no li fan cap servei. Ho saben, però el servei se’l volen fer a ells mateixos.
No hi ha gaire diferència entre el discurs buit pretesament trencador amb què Junts parla encara de la independència i la manera com utilitzen Pujol
Tot plegat fa temps que fa pudor de desesperació. I ho estan tant, de desesperats, que ni pensen com fer bo el retorn de Pujol per tots els lletjos que li van fer i tots els silencis que van guardar. El folkloritzen avui perquè prendre-li el sentit és l’única manera d’aprofitar-ne el símbol, la crosta, l’evocació del moment en què tot els semblava segur, lluminós i esperançat sense haver de construir una seguretat, una llum i una esperança que es concreti en fets per al nostre moment. És el gest, sempre el gest. No hi ha gaire diferència entre el discurs buit pretesament trencador amb què Junts parla encara de la independència i la manera com utilitzen Pujol de rampoina per dissimular els parracs.
És rendibilitzar la set de perdó d’un home que mai se sentirà perdonat i així tenir-lo, per fi, controlat
Si tot plegat podia arreglar-se amb una calçotada, si han necessitat un ictus per tenir la compassió d’excusa com qui té un as a la màniga, si s’han hagut de redimir a través d’ERC per coronar la fi del procés amb el retorn d’un pujolisme polític tronat ja em direu, doncs, on queda la bona voluntat. Si encara es pensen que són ells qui han de perdonar Pujol, tot plegat és el cinisme de sempre. És rendibilitzar la set de perdó d’un home que mai se sentirà perdonat i així tenir-lo, per fi, controlat. Aviat el convidarà a la piscina de Cadaqués la mateixa gent que va explicar a la Sagrada Família que li havia retirat la paraula per lladregot perquè la degradació política i la baixesa moral sempre acaben fent cremallera. Si de reeditar els escrits a presó d’un home que va ser vint-i-tres anys president de Catalunya n’han tret unes fotos a Instagram entre paper de diari i salsa romesco és que encara no han entès res.