Un servei essencial que ha emergit en temps de pandèmia és el telèfon de l’esperança, que ha hagut d’incrementar el servei, també per atendre casos de persones que es troben absolutament soles i necessiten parlar per compartir els seus neguits.

El telèfon rep també trucades extremes, de persones que expliciten que es volen suïcidar.

L’Institut Nacional d’Estadística havia recopilat del 1906 fins el 2006 una estadística de suïcidi. La llista contenia informació dels les persones que s’havien tret la vida, i també dels intents i n’estudiava l’acte en sí i les circumstàncies socials d’interès. Els estàndards internacionals en material de suïcidis van obligar el 2007 a deixar de realitzar aquests butlletins. Ara les estadístiques s’obtenen només a partir del butlletí de defunció on s’expliciten causes. El cas de voler-se treure la vida no és el pa de cada dia del Telèfon de l’Esperança, per sort.

Des d’aquest servei telefònic constaten que creix el nombre de persones que expliquen a un desconegut al telèfon que no veuen sentit a la vida i no tenen cap bri d’esperança de que “tot anirà bé”, com llegim a alguns balcons.

El filòsof Miquel Seguró dissertava aquests dies a la ràdio sobre l’esperança i argumentava que “si fos una virtut, podríem arribar a pensar que les persones que no tenen esperança són responsables de la seva situació, i això és una mica perillós”. Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, veu l’esperança “no com a ingenuïtat ni com a mirada pueril incapaç de veure mancances a la realitat, sinó una mirada que entreveu possibilitats i no és un brindis al sol”. Així doncs, l’esperança tampoc seria la conseqüència d’un càlcul nacional: no és l’expectativa sinó una actitud, una manera de ser al món.

El telèfon de l’esperança (681 101 080) s’ofereix com a eina per escoltar. Hi ha professionals, però també 200 voluntaris que intenten ajudar a qui està desesperat i no veu llum sinó ofec, angoixa, claustrofòbia vital. Funciona 24 hores al dia, 365 dies a l’any. Els voluntaris dediquen unes 10 hores al mes al servei, que pot ser també tècnic o administratiu.

El Papa Francesc va dir una vegada que “només un pobre sap esperar”. Esperar, segons el pontífex argentí, significa i implica un cor humil, pobre. Qui està ple de sí mateix i dels seus béns no sap posar la confiança en cap altre que en sí mateix. Aquesta esperança del Papa va en la línia de superar els individualismes i veure que el món és més que nosaltres i la nostra petita circumstància.

La majoria de trucades que reben al Telefòn de l’Esperança (poden ser 200 en un dia) es concentren ara en la por i l’angoixa pel coronavirus, des de la gent gran que té por al contagi fins als joves que estan col·lapsats amb la convivència amb gent que pot tenir el virus o persones que tenen por de quedar-se sense feina. Darrera del telèfon hi ha una Fundació (Ajuda i Esperança) creada el 1987, tot i que el servei d’atenció telefònica es remunta al 1969 quan un sacerdot, mossèn Miquel Àngel Terribas, en va ser fundador i director fins que va morir el 1986. L’experiència de la fundació és que la gent no està acostumada a escoltar, i no en sap, però confien que “mai no és tard per aprendre a escoltar”. És per això que volen aportar el seu coneixement i han decidit crear tallers per empreses i escoles per ensenyar aquesta capacitat. El seu telèfon, amb anys i hores darrere, demostra que l’esperança reclama reciprocitat i passa per l’escolta.