Com tot ésser viu, els humans som un producte de l’evolució de la vida al planeta. I això ens fa molt ambivalents en els nostres comportaments. El sociobiòleg E. O. Wilson ho va resumir en una frase cèlebre: “El veritable problema de la humanitat és el següent: tenim emocions paleolítiques, institucions medievals i tecnologies divines. I això és extremament perillós”.
Crec que Wilson va fer curt. En primer lloc, les emocions humanes no provenen del paleolític, sinó que són molt més antigues en termes evolutius. Sobre les institucions, ho va encertar més: per exemple, els parlaments tenen origen en el control dels impostos exigits per unes monarquies que encara no tenien prou poder per esdevenir incontestables (tot i que algunes institucions —imperis, legalitat, democràcia, etc.— remeten a l’antiguitat). I les tecnologies van creant un món propi que, efectivament, sembla que pot esdevenir autònom del control humà. Una conclusió molt ambivalent.
Actualment, hem entrat en una nova fase internacional de món revoltat. I això ens obliga a pensar millor i a recuperar veritats oblidades. Mencionem-ne dues: els components biològics dels humans que formen bona part dels nostres comportaments, i l’enlluernament que ens produeixen algunes idees dels nostres llenguatges abstractes.
Respecte a la primera, sabem que els humans —autoanomenats de manera optimista sàpiens— compartim amb els primats característiques tals com ser territorials, grupals, jeràrquics, gregaris i actuar des de premisses alhora competitives i cooperatives. També sabem que els primats empren violència física, sobretot quan competeixen per tres coses: recursos, sexe i poder —que són tres motius bàsics de la corrupció política dels humans. I la neurobiologia ens diu que les emocions són més fonamentals que la racionalitat en el moment d’explicar bona part dels nostres comportaments.
La cultura occidental paga un preu elevat per haver separat irracionalment el món humà dels seus antecedents evolutius. A moltes persones els sorprèn, per exemple, saber que la moralitat i la política siguin anteriors a la humanitat. El que expliquen els primatòlegs resulta fascinant —vegeu, per exemple, les obres de Frans de Waal, El mono que llevamos dentro (2005) o Diferentes (2022). Els ximpanzés fan coalicions i cops d’estat, no sempre mana el mascle alfa, les femelles juguen un rol polític quan defensen les cries com l’objectiu prioritari —el despotisme els resulta menys dolent que l’anarquia—, un mateix individu actua diferent segons el grup i les circumstàncies, etc.
Pel que fa a l’enlluernament de les idees, els humans acostumem a no pensar-nos gaire bé a nosaltres mateixos. Quedem enlluernats per unes ficcions ideològiques (conceptes, valors) sovint allunyades de les ambivalències humanes. Les ideologies estan farcides d’optimisme i de voluntarisme, però la història ens ensenya coses ben diferents sobre nosaltres mateixos (una referència: Jonathan Hoslag, Tres mil años de guerra y paz, 2019).
Quan l’escenari combina l’emergència d’uns imperis expansius amb unes institucions internacionals dèbils és quan surt a la llum que el món internacional no està basat en regles, sinó en equilibris entre poders fàctics
Quan aquestes idees polítiques o religioses són assimilades per uns cervells humans que acostumen a ser crèduls i mandrosos, massa sovint ens deixen cecs davant la realitat. “La inclinació de l’esperit humà —escriu l’historiador i polític romà Tàcit— està disposada a creure de bona gana allò que li és difícil de comprendre”.
En temps de crisis és quan la política mostra millor la seva estructura tràgica. El fet que resulten impossibles les síntesis que no suposin pèrdues. Són els temps en què es veu més clar que Tucídides, Montaigne, Shakespeare o Berlin acaben tenint raó: els nostres millors objectius no són gaire compatibles entre si, i sempre resulta prudent fixar-se en els comportaments pràctics dels humans quan proposem teories polítiques o morals benintencionades.
En temps de crisis és també quan es constata que la política, més que dependre de grans variables socioeconòmiques o culturals complicades, depèn sovint de factors empírics concrets: fenòmens abruptes (esfondraments com l'URSS o Síria, primaveres àrabs), lideratges transformats per les seves pròpies decisions, conseqüències no previstes (ascens del nazisme després del Congrés de Viena), duració de guerres (Robert Kaplan apunta que les conseqüències de la Primera Guerra Mundial haurien estat diferents si la guerra hagués durat un any en comptes de quatre), etc.
En èpoques de pau prolongada, la tendència és a esdevenir optimistes, tot marginant o abandonant el realisme analític i el caràcter tràgic de la política. En termes de futur, és un error greu. És quan des del món polític i acadèmic s’apunten idees peregrines com la del “final de la història”, que reflecteix una ignorància greu, precisament, sobre la història humana. Tot i que Kant és políticament insuficient, Hegel desafina aquí per elevació.
Quan s'encavalquen, com ara, importants canvis tecnològics i geopolítics, l’anomenat “ordre internacional” esdevé més desordenat, augmenta, diríem, la seva entropia. Crec que hi ha una demagògia flagrant en l’ús que es fa del “dret internacional” com un suposat conjunt de regles que es respecten (els Estats Units, per exemple, han intervingut més de cinquanta vegades a l'Amèrica Llatina les darreres dècades). Quan l’escenari combina l’emergència d’uns imperis expansius amb unes institucions internacionals dèbils és quan surt a la llum que el món internacional no està basat en regles, sinó en equilibris entre poders fàctics.
El progrés ètic i polític existeix, però és rematadament lent, especialment comparat amb el progrés tecnològic. El primer és un progrés que es basa probablement en dues coses: 1) evitar els mals, més que en aconseguir algun bé; 2) posar límits a la rigidesa de les concepcions del bé, a les pretensions dels “virtuosos”. La virtut, quan pretén imposar-se, és bessona de l’extremisme totalitari. Ambdós tenen un component de romanticisme revolucionari, en què la veritat i la moral pretenen avançar juntes en un viatge en el qual, quan hi ha problemes pràctics, s’adjudiquen a “l’aplicació dels principis” i no a l'abstracció o manca de cintura i sentit pràctic dels principis mateixos.
Alguna recomanació “realista” de cara el futur? Potser la millor és la que Václav Havel anomenava “l’esperança sense optimisme”. Ha costat molt aconseguir sistemes de drets i llibertats efectives, democràcies d’arrel liberal i estats de benestar. Es tracta de sistemes capaços d’evitar els pitjors mals, malgrat que no maximitzin els pretesos “béns”. Vist què som els humans, no és poc. Cal defensar-los de manera explícita. Continuen essent la nostra esperança.
Que tinguem tots un magnífic any 2026.