Se suposa que avui hi haurà milers de persones als carrers, fent onejar banderes d'Espanya, ben grans, per cridar al món que volen democràcia i que el PSOE actua com una màfia. La convoca el Partit Popular, i ho fa pretenent aprofitar-se de la desgràcia que ens asfixia, com si fóssim tan ximples de no reconèixer en ells part del problema. I una enorme part del problema són aquests milers que sortiran un diumenge assolellat a cridar i picar de mans.

Serveix per pensar. Com també serveix adonar-se que al PSOE la militància està avergonyida, i a ningú no se li ha acudit sortir a organitzar una manifestació denunciant el presumpte assetjament que està rebent el govern de Sánchez. Perquè aquest ha estat el contingut de l'argumentari socialista durant aquests dies. Contra vent i marea, cal repetir sense parar que som les víctimes, no els "fontaneros", ni els que proposen martingales amb fiscalia, amb advocacia de l'Estat, amb Hisenda, i que perseguim els agents de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat quan ens investiguen. El problema que té el PSOE, fonamentalment, és que ara ja no se'ls creu gairebé ningú.

Però hi ha un problema moltíssim més gran encara. I aquest sí que és difícil. Tots dos tenen raó.

La té el PP quan diu que la contraposició a la democràcia és la màfia. I que no ens mereixem això. És una obvietat i, almenys, hi haurà qui surti al carrer a cridar perquè ho necessita, encara que no combregui amb els populars. I té raó el PSOE quan diu que hi ha clavegueres, que funcionen des de fa molt temps i que el Partit Popular ha estat intercessor i partícip en elles.

Siguem sincers i permetem-nos ser honestos: els GAL van existir, com Roldán, com Bárcenas i companyia, com l'etern llistat de casos de corrupció dels uns, dels altres i dels de més enllà. I hi ha hagut responsables policials corruptes. Corruptíssims. I jutges prevaricadors. I fiscals caïnites. I una Hisenda criminal que asfixia el pobre i fa massatges al trampós milionari. I hi ha hagut Leires i Miguel Ángeles Rodríguez. I hi va haver Pedro Jota i vídeos amb putes i talons. Hi va haver tortures, judicis sense garanties, hi va haver falses acusacions i declaracions a Intxaurrondo. I hi ha hagut Alsasua i CDR. I els comptes de mentida de Trias. Hi ha hagut P.I.S.A. i hi ha hagut boles "bastas, pero han ido con ellos". Hi ha hagut mentides obrint telenotícies. I boles. I morts a Bonaire "perquè un agent de l'UME ens confirma...". Hi ha hagut caos, i s'han inventat la llei i la seva ordre.

A l'Espanya que jo m'estimo més es pensa i es treballa per fer bé les coses. El problema que tenim és que la gent que estima Espanya com l'estimo jo no sap ja per on tirar

Estimar Espanya no és això. Això és robar-la, maltractar-la, mentir-li, humiliar-la, menysprear-la. Perquè Espanya som els que la treballem cada dia, els que paguem impostos, els que aguantem llistes d'espera mentre ens morim pel camí, i els que aguantem males cares i maltractament per part d'alguns treballadors públics que estan fastiguejats del sistema. I els que anem a la Justícia a buscar empara. I els que es juguen la vida per quatre euros i treballen sense cap seguretat. Espanya som els seus agricultors, els seus pescadors, els seus ramaders. Els que tiren llet i fruita perquè els surt més barat que vendre-la. I els que veuen com els seus camps s'omplen de plaques, i les seves verdures competeixen amb altres, molt pitjors però més barates, que venen de molt lluny.

Espanya també és la que acull, la que se solidaritza amb qualsevol persona treballadora i honesta. Perquè aquesta és Espanya. La mateixa que vol que les coses es facin bé, per als que venen i per als qui estem. Perquè no volem més embolics, ni més xivarri, ni més problemes. Prous en tenim.

Espanya parla diferents llengües. Perquè és així d'especial. I així de rica. I qui no sàpiga valorar-les i respectar-les, encara no ha après a estimar Espanya. A Espanya es ballen muñeiras, jotes i flamenc. S'hi canta, s'hi menja, s'hi al·lucina amb els seus paisatges. Espanya és, senzillament, un paradís a la terra. I està governada per autèntics incompetents, petits mentals i morals. Que foten malbé tot el que toquen. Perquè no saben estimar.

A l'Espanya que jo m'estimo més preguntar no pot ser delicte. Respondre de manera informada és obligació.

L'Espanya que jo m'estimo més entén el català, encara que no el parli. Però mai no s'ofèn davant d'un "bon dia". I s'aprèn l'"egunon" i diu A Coruña. Es balla un xotis, també. I no s'ofèn per ningú. Ni ningú l'utilitza per ofendre.

L'Espanya que jo m'estimo més vol veure-la protegida, cuidada, neta. Amb gent treballadora feliç. Que sent que hi prospera. I amb espai ben fet per a qui necessiti construir-hi una vida en pau. Contribuint al benefici de tots.

A l'Espanya que jo m'estimo més no acceptem ximpleries ni mentides. Els castellans, asturians, andalusos, valencians i tots els altres, tenim en comú el nostre passat. Que no ens robin mentre ens enfronten és el que ens hauria d'haver quedat clar.

A l'Espanya que jo m'estimo més es pensa i es treballa per fer bé les coses. El problema que tenim és que la gent que estima Espanya com l'estimo jo no sap ja per on tirar.