Mentre l’espanyolisme viu la seva fase més paranoica i agressiva, reiterant la lectura xenòfoba dels articles de Quim Torra per excloure altres interpretacions més positivistes i ajustades a la veritat semàntica dels textos, han aparegut nous documents de veu dels violadors de La Manada. No aporten cap nova informació sobre el nus sexual de la polèmica sentència dels magistrats de Pamplona, però sí que ajuden a comprendre millor l’abast polític d’aquest greu delicte. De violacions de ciutadanes a l’Estat espanyol, per vergonya nostra, n’hi ha cada dia, però la protagonitzada pels cinc depredadors sexuals de La Manada s’ha distingit de totes les altres, probablement perquè té característiques sociològiques i antropològiques molt particulars i una innegable dimensió política. No és només el fet que es tracti d’una violació en grup i que s’hagi volgut culpabilitzar la víctima. Cada vegada prenen més relleu alguns aspectes. Que, per exemple, molts dels condemnats tinguin antecedents per violència. I que no sigui cap casualitat que la panxa de Joselito el Gordo, José Ángel Prenda, llueixi amb orgull el cognom del seu propietari en un tatuatge que fa servir una tipografia de lletra gòtica majúscula. Gòtica alemanya. Ni és innòcua la informació que Alfonso Jesús Cabezuelo sigui militar de professió, integrant de la Unidad Militar de Emergencias (UME), o que Antonio Manuel Guerrero sigui agent del benemèrit institut armat de la Guàrdia Civil. En els nous documents d’àudio es constata que l’espanyolisme identitari dels delinqüents es reafirma i s’exalta a través de la humiliació i la violència contra una de les minories nacionals espanyoles. Tot fent broma, els violadors el 2016, abans de viatjar a les festes de Sant Fermí, en territori de cultura basca, imaginaven que podrien “coger a un vasco y hacerle cantar la canción ¡Que Viva España!, de Manolo Escobar, con un pistola en la cabeza”.

La pistola al cap és l’element més inquietant. L’espanyolisme més abrandat avui té connotacions històriques que el vinculen a l’Espanya del dictador militar Francisco Franco, la qual, essencialment, fou un règim d’exaltació nacionalista i agressivament militarista. Incomparable, en aquest sentit amb altres nacionalismes peninsulars, com el basc o el català, i ni tan sols pot ser assimilable al portuguès. Les armes de foc són a les mans d’uns nacionalistes i no a les d’uns altres, encara que s’hagi volgut dir contra tota evidència que l’independentisme és comparable al colpisme del 23 de febrer. L’imaginari col·lectiu, les construccions mentals dels ciutadans, no són atzaroses ni innocents i estan relacionades amb els implícits socials i amb tota una xarxa d’idees associades i conegudes de tothom. L’espanyolisme va armat i s’imposa per la força de les armes. Encara que els seus propagandistes diguin el contrari, Espanya no s’identifica amb un imaginari democràtic i dialogant sinó amb una determinada idea de la virilitat, la de les armes. El mascle autèntic és el que pot matar, el que té poder sobre la vida. Per això, en aquest sentit, cal preguntar-se quina relació hi ha entre la psicologia agressiva de cinc individus que imposen la seva voluntat sexual a una noia indefensa i el rerefons de les seves fantasies bèl·liques. Unes fantasies bèl·liques que no imaginen una audaç lluita contra el mal, o contra un hipotètic enemic més poderós, contra un exèrcit invencible com el dels Estats Units, per exemple. No és el cas. La fantasia de la pistola al cap té sentit per a aquests delinqüents només si es tracta d’un cap basc. I no cal ser cap seguidor de Sigmund Freud per admetre que hi ha una palpitant relació entre la pistola de la guerra i el penis de la sexualitat agressiva, un plantejament que és elemental, primari i profundament perillós.