Regensburg/Ratisbona (capital del ducat de Baviera, entitat confederada al regne dels francs); algun moment de l’any 750. Fa 1.275 anys. La nació carantària (el nom primigeni dels eslovens) estava greument amenaçada per la pressió demogràfica de les tribus àvares —d’origen siberià—; que dos segles abans (546) s’havien establert a l’oest, sobre el territori de l’antiga província romana de Pannònia. I en aquell context de crisi, el cabdill Boris (Borat en llengua eslava), home principal dels carantaris (els futurs eslovens), signava un tractat d’aliança política i militar amb el duc Tassiló III de Baviera, nebot i representant del rei franc Pipí (anomenat el Breu i pare del futur emperador Carlemany).
Les conseqüències de l’acord amb els francs
L’acord Tassiló-Boris —que equivalia a dir, l’aliança entre els francs i els carantaris— va allunyar l’amenaça àvara. Però va significar la fi de la independència d’aquell primigeni estat “slavoni” o “sclavoni” (com se’l documenta, també, en les fonts franques) i la seva atracció cap a l’òrbita del regne carolingi. Aquell acord, entre altres coses, contemplava la cristianització dels carantàris —fins llavors de confessió pagana—. Precisament, aquest procés evangelitzador introduiria la llengua protobavaresa, que esdevindria majoritària en una part del territori i que provocaria la fragmentació del país: al nord, la futura Caríntia (actualment, part d’Àustria) —de llengua germànica— i al sud la futura Carniola (actualment Eslovènia) —de llengua eslava—.
Què passava al mateix temps als Pirineus Orientals?
Els reis Pipí el Breu i Berta del Peu Gran —pares i antecessor de l’emperador Carlemany— serien els arquitectes de l’expansió carolíngia cap a l’est i cap al sud. Mentre el seu nebot bavarès atrapava els slavoni; els reis francs, personalment, dirigirien l’inici de la conquesta militar i recuperació cultural de l’antiga província romanovisigòtica de la Gàl·lia Narbonesa —actual Llenguadoc— (Nimes, 754); ocupada pels àrabs unes dècades abans (723). Aquesta operació també representaria la fi d’un somni: el projecte larvat de Flavius Paulus (673) i Ardó (713-720) de creació d’un estat visigòtic independent sobre la Narbonesa i la Tarraconense. Les marques de Gòtia (754) i de Caríntia (788), es construirien simultàniament.
Més elements en comú
Aquesta història simultània es posa especialment de manifest amb les celebracions litúrgiques cristianes que tenen el seu origen en el desplegament de l’administració i del clergat carolingis i, més concretament, de l’Admonitio Generalis, una capitular que anunciava la Renovatio de Carlemany (789), la reforma ideològica, educativa, artística i eclesiàstica més important de l’Europa medieval. Les classes dominants de les marques de Gòtia i de Caríntia (els nobles i l’alt clergat) les van abraçar i divulgar i Catalunya i Eslovènia passarien a formar part de l’univers de països de tradició carolíngia que celebrarien les festivitats de Sant Esteve i el Dilluns de Pasqua, tot i que, contemporàniament, els eslovens ja no celebren l’endemà de Nadal.
Encara més elements en comú
La celebració d’aquestes festes del calendari cristià explica l’arrelament de la causa que origina aquestes diades: el poder carolingi promovia les reunions familiars en dates molt assenyalades com un vehicle de difusió i acceptació de la seva ideologia. I Sant Esteve i el Dilluns de Pasqua eren les jornades destinades al retorn a casa després de llargs i profitosos aplecs familiars. Les marques de Gòtia (Llenguadoc i Catalunya vella) i de Caríntia serien els extrems de l’Imperi de Carlemany, una mena de “Far West” salvatge a la zona de xoc amb àrabs i amb búlgars i magiars, respectivament. Però, precisament per aquesta causa, les seves societats abraçarien el projecte polític i cultural carolingi amb més força que altres territoris menys amenaçats.
L’aparició de nous elements identitaris
La investigació historiogràfica sosté que cap a l’any 820 (tres quarts de segle després de l’acord de Ratisbona), apareix una identitat diferenciada a la meitat sud de la Marca de Caríntia. Era la part on l’evangelització havia estat més feble i on la llengua protobavaresa havia penetrat molt dèbilment en la societat. El poder central (la cancelleria palatina de l’emperador Lluís el Pietós, fill i successori de Carlemany) ho reconeix (per a intensificar l’evangelització i la germanització del país). Segrega la meitat sud de Caríntia i crea la Marca de Carniola, que es desplega al voltant de Ljubljana, pràcticament sobre l’actual mapa d’Eslovènia. Al nord, a l’altra banda dels Alps Julians, queda la matriu de Caríntia, element fundacional de la moderna Àustria.
Les mateixes guerres civils
Mentre es consolidava el poder carolingi a les marques de l’est (Ostmarc, Caríntia) els francs empentaven la frontera cap al sud. A Nimes (754), la van seguir Carcassona i Narbona (759); Elna (777); Llívia, Urgell i Girona (785) i Barcelona (801). Però aquelles societats, immerses en complexes processos formatius, viurien una etapa primigènia marcada per la construcció d’identitats que, en ambdós casos, culminarien en sengles guerres civils. A la Marca de Carniola, els magnats indígenes (eslaus) s’enfrontarien als funcionaris carolingis bavaresos (Revolta de Posavski, 819-823). I, tot seguit, al sud de la Marca de Gòtia (Catalunya vella) els magnats indígenes (visigots) desafiarien els funcionaris carolíngis aquitans (Revolta d’Aissó, 826-827).
El ressò de la mort dels carolingis a Barcelona i a Ljubljana
Aquells conflictes civils es van resoldre, també, amb el mateix resultat: la victòria de l’element funcionarial foraster. Però aquelles derrotes no van impedir la continuïtat d’un procés, en ambdós casos, de forja d’identitat. A cavall de l’any 1000 es van succeir una sèrie d’esdeveniments que posarien, de nou, en el mateix camí els poders locals de Barcelona i de Ljubljana. El 988, moria Lluís V, el darrer rei de la branca carolíngia principal francesa que havia governat ininterrompudament el regne dels francs (751-843) i el regne de França (843-988). I el 1024 moria Enric II, el darrer rei de la branca carolíngia secundària alemanya. Aquests reis van ser rellevats per elements de nissagues noves que esbossarien nous escenaris.
Els nous escenaris
Un d’aquests nous escenaris seria la no renovació del vassallatge de Borrell, comte de Barcelona, a Hug Capet, nou rei de França (988), seguit per tots els comtes de la meitat sud de la Marca de Gòtia que, reunits pel Casal de Barcelona, esdevindrien un domini independent de facto. La maniobra de Borrell provocaria la fragmentació de la Marca de Gòtia en dues meitats com, anteriorment (820) havia passat amb Caríntia-Carniola. I l’altre nou escenari es produiria a Carniola. Conrad d’Espira, el nou sobirà del Sacre Imperi (recordem que el 843, l’imperi de Carlemany havia estat fraccionat pels tres nets de l’emperador, resultant els regnes de França, Lotaríngia i Alemanya o Sacre Imperi); elevaria la Marca de Carniola —el “Far West” bavarès— a la categoria de ducat.
L’aparició de Barcelona i Carniola al mapa europeu
La transformació de Carniola de marca a ducat va canviar radicalment el paisatge humà i econòmic del territori (segle XI). Com va passar als comtats de la meitat sud de la Marca de Gòtia que, seguint les petjades de Barcelona, s’havien independitzat del poder central francès (segles X-XI). I si bé és cert que, inicialment, la Slavònia va ser governada —conjuntament— pels ducs de Friül-Carniola (1030-1335); també ho és que, durant aquesta etapa, va guanyar una progressiva autonomia política que la convertiria en un domini independent de facto. Posteriorment (segles XIV a XIX) passaria a l’òrbita dels poderosos Habsburg que, també, serien comtes de Barcelona (1519-1714). Però sempre va conservar el seu règim foral.
Catalunya, l’Eslovènia de l’oest?
El 1991, després de formar part, durant cinc segles de l’edifici polític dels Habsburg —més o menys vinculada als estats semiindependents que pilotaven entorn de l’arxiducat d’Àustria—; i després de, també, formar part quasi durant un segle, de la federació iugoslava —monàrquica, primer; i republicana, més tard— es va independitzar amb una revolució conduïda molt intel·ligentment. Tant que va esdevenir el model a seguir per totes les nacions sense estat que, contemporàniament, aspiren a la seva independència. Potser és l’hora que els nostres camins —els d’Eslovènia i Catalunya— es retrobin de nou, i puguem proclamar que Eslovènia és la Catalunya de l’est; però, sobretot, que Catalunya és l’Eslovènia de l’oest.