El curs vinent, els 28 seminaristes que encara quedaven al seminari conciliar de Barcelona del carrer Diputació aniran a estudiar al seminari interdiocesà del carrer Casp. És pràcticament el darrer reducte de seminaristes que queda a Catalunya, llevat de la quinzena que queden a Terrassa. La Vanguardia completava fa uns dies la notícia amb una referència al darrer informe ben documentat de l’observatori CEU-CEFAS sobre l’estat de l’Església al món i a Espanya. Les dades són inapel·lables, devastadores i del tot concloents. L’Església catòlica en unes dècades serà irrellevant a Catalunya, a Espanya i a Occident tal com l’hem coneguda els darrers segles. Alguns exemples citats amb tota cruesa us serviran per posar xifres al que ja intuïu. A inicis dels setanta, a Espanya, hi havia uns 20.000 capellans, mentre que actualment —amb més del doble de població— en queden uns 15.000, molts d’ells de més de 65 anys. Però el més greu és la tendència a desaparèixer: per compensar les baixes i les defuncions caldria ordenar uns 300 nous preveres cada any i només se’n van ordenar 79 el 2024, i baixant cada any. El 2008 per primera vegada hi va haver més matrimonis civils que catòlics, i l’any passat, aquests ja només representaven el 18%. Pel que fa als nadons batejats, el 2023 van ser només el 50%, quan fa cinquanta anys n'eren el 100%.

Podria continuar atordint-vos amb dades i més dades que demostren el que ja sabem: l’Occident del segle XXI està en crisi espiritual. L’error el comentem volent veure la palla de l’ull de l’Església catòlica, quan la biga la té Occident. És cert que sovint l’Església no ha estat prou atenta als canvis sociològics i, especialment en temes de moral, porta un notable endarreriment. No pot ser que el sacerdoci estigui reservat per als homes cèlibes. Aquí perdem unes quantes plomes. Però aquest no és el problema d’Occident. És el problema, i no menor, de l’Església catòlica, que veu amb dolor i una certa paràlisi com el seu bressol cultural, l’Europa Romana, s’està espiritualment allunyant a gran velocitat, sense que aparentment hi hagi solució.

Si desertem de la nostra espiritualitat, Occident està destinat a desaparèixer

Estic cansat d’entonar sempre el mea culpa com a membre de l’Església, i necessito parlar de la meva impotència com a occidental. Agradi o no a la intel·lectualitat de qualsevol color polític, els pobles tenen unes arrels espirituals. L’herència espiritual del grup de gent que ens ha vist néixer i créixer serveix per definir-nos com a persones. L’espiritualitat, el vincle amb la transcendència, tot allò que ens relaciona amb la part intangible de la nostra existència, que ens dona una projecció i un sentit com a comunitat, més enllà de cada u de nosaltres, ha existit i existirà sempre. Naixem en una família, en una terra, en un temps, amb uns costums, unes creences. Tenim uns vincles amb el passat, amb la família, amb els morts, amb les idees de sempre, amb la cultura, amb les tradicions. Ens anirem forjant a partir d’elles la nostra vida, que transitarà per uns mons nous, uns amics diferents, unes experiències que ens aniran configurant i canviaran el món. I a tot acabarem volent donar-li un sentit més enllà del nostre "jo". Per això som éssers espirituals. Individualment, com a poble i com a humanitat.

Per tant, la pregunta és si, com a occidentals, com a fills d'una vella Europa mil·lenària, romana, jueva, grega, però també catòlica, ortodoxa, musulmana i protestant, tenim un vessant espiritual. A Occident hi conflueixen Plató, Abraham, Ciceró, Jesús, Mahoma, Luter i molts altres. Però sempre hi ha Déu. Sempre hi ha una transcendència. Què ens passarà si com a poble, és a dir, com a suma d’individus, girem l’esquena a la transcendència? La resposta és senzilla: si desertem de la nostra espiritualitat, Occident està destinat a desaparèixer. Si cada persona s’ocupa de trobar individualment allò que millor l’acosta a l’espiritualitat, o si simplement decideix que no hi ha transcendència, Occident, com a poble, com a comunitat, serà història. Per tant, no és tant l’Església qui s’ha de preocupar de facilitar-nos el contacte amb la transcendència, que també. És Occident qui ha de decidir —si encara hi és a temps— què vol esdevenir. Occident s’ha comportat com si fos el centre del món durant els darrers segles. I ho ha estat. Des de la Il·lustració molt particularment. La ciència i, molt especialment, la tecnologia, tal com s’ha anat desenvolupant, és obra d’Occident. Si fem un balanç volgudament ràpid i tendenciós, és cert que Occident ha triomfat perquè ja no té guerres internament, i té la sanitat, l’educació i la seguretat garantides. La guerra i la pobresa només són darrere les fronteres, on les podem ignorar. I enmig de tant de benestar, el que ara tenim compromès és el que en alguns llocs anomenen el "benésser". En quina mena de persones ens hem convertit que ja no necessitem ni Déu, ni la transcendència?