Segons quin sigui el color polític de l'observador, aquest es fixa en les morts que hagin pogut provocar les mamografies no fetes a Andalusia o València, o les que no s'hagin evitat a tot Espanya per unes polseres antimaltractadors que han resultat ser defectuoses. El clima de l'opinió pública en relació amb els molts problemes de la gestió és gairebé tan tens com el francès, on Macron sembla estar abocat a desaparèixer en aquesta tornada a unes eleccions que, definitivament, encimbellaran el lepenisme al poder. Doncs bé, en una tensió semblant Sánchez funda l'esperança de repetir govern, convoqui les eleccions a la primavera, a l'estiu, l'any que ve o, a tot tardar, el 2028, que és fins quan podria estirar-se l'aplicació pràctica del seu manual de resistència. No hi ha res descartable.

L'estratègia (això va més enllà d'una tàctica) és, per òbvia que sigui, no menys efectiva; sobretot si no hi ha ningú capaç de contrarestar-la o, si n'és, se senti en l'obligació d'entrar al joc de gestos o posicionaments que, al final, no són més que una reacció a la provocació. La necessitat d'indignar-se davant la consideració heroica dispensada a la flotilla a Gaza, de la qual la gent ni sap els diners que li ha costat, ni en molts casos entén per què ha de sufragar la repatriació dels seus integrants, en podria ser un exemple: perquè cal ser conscient de la campanya de publicitat que comporta parlar-ne —en el sentit que sigui—, i la necessitat de Sánchez que així ho fem. Mentre no se'l critica, teixeix per a demà; davant la crítica, polaritza i creix. I sempre, la tinta del calamar.

Les noves generacions miren el president del govern espanyol i conclouen que és incapaç d'assegurar-los oportunitats de futur

Així, mentre assistim queixosos a l'absurd que blindarà el dret a l'avortament a la Constitució, quan no té consens ni per aprovar uns pressupostos que només requereixen majoria simple, ens oblidem de les seves desventures judicials. I quan enarbora un decret per a l'embargament d'armes a Israel la lletra petita del qual el desdiu tant que fins i tot Junts l'ha pogut votar, no recordem que ja no se l'accepta amb el grau de cordialitat d'abans a les cimeres internacionals, malgrat l'encaixada de mans forçada amb Trump a Egipte. I alhora de la seva boca torna a sortir l'espantall de Franco, per intentar que la gent no s'adoni que les mesures que propugna Yolanda Díaz en matèria d'habitatge i que ell secunda —no sé si de bon grat— són les mateixes que van estar vigents en l'etapa del desenvolupisme del règim.

Pot ser que en continuï convencent alguns, tot i que les enquestes revelen que li serà difícil fer oblidar a la part femenina del seu electorat el grau de connivència amb la prostitució que s'ha revelat en el seu entorn de confiança. Però ja no té els joves (ni tampoc el PP!). A força de treure a col·lació el dictador, aquests sembla que han acabat pensant que molt pitjor que els seus pares tractaven llurs dones ho fan aquests musulmans amb els quals el president del govern espanyol sembla voler congraciar-se costi el que costi. Veuen, a més a més, que els que es jubilen ara ho fan amb una pensió que, de mitjana, supera de molt la mitjana dels miserables salaris que ells tenen en aquest país envellit i desesperançat. Per això, potser, mentre uns polítics reproven a uns altres les seves errades de gestió segons quina sigui la seva competència en l'assumpte, aquestes noves generacions miren el president del govern espanyol i conclouen que és incapaç d'assegurar-los oportunitats de futur. Ignorar aquest fet és, a parer meu, una miopia política que li impedeix veure les seves possibilitats reals de continuar en el poder, malgrat totes les maniobres de colonització institucional que ha dut a terme amb un èxit inusitat fins ara i de les quals la resta dels partits, sens dubte, estan prenent bona nota. Al capdavall, cal reconèixer-li que en el tema de la supervivència política ha superat amb escreix qualsevol mestre de qui hagi après a ser com és. Qui no ho vegi és tant o més miop que ell.