Els països no sempre es destrueixen amb guerres, crisis o catàstrofes. També es poden degradar lentament, a còpia d'errors. No d'un gran error, sinó de molts de petits que acaben erosionant la confiança col·lectiva en les seves institucions. Equivocar-se és inevitable. S’equivoquen les persones, ho fan les empreses i els governs. L'error forma part de qualsevol societat viva. El problema no és l'error. El problema és que l’error constant esdevingui la manera de governar.
Quan els errors es repeteixen molt sovint, ningú n'assumeix les responsabilitats i ningú no n’aprèn, deixen de ser accidents. Es transformen en una manera de fer, en un sistema. I un sistema que normalitza l'error acaba normalitzant la mediocritat. Les darreres setmanes n’hem tingut molts exemples diversos: proves PISA, Rodalies, oposicions, incidències, vagues, decisions mal executades. No són fets inconnexos. Formen part d'una mateixa percepció: les institucions fallen massa sovint.
El més preocupant no és que la Generalitat falli. El més preocupant és que ja no sorprèn. La resignació és molt més perillosa que la indignació. Quan un país deixa d'exigir-se, comença a acceptar que el seu sostre és cada vegada més baix. Cap nació prospera si els seus ciutadans donen per fet que les institucions que els governen funcionaran malament. La confiança és un capital invisible, però tan decisiu com una bona economia o unes finances sanejades. Sobretot a països petits.
Els països petits no competeixen en població ni en recursos naturals. Competeixen en qualitat institucional. En eficiència. En credibilitat. En la capacitat de fer bé allò que han promès que faran. En la identificació del poble amb les institucions. Catalunya havia construït aquesta reputació. Durant molts anys, va ser sinònim de rigor, d’iniciativa i de capacitat d'organització. De feina ben feta. De qualitat. Aquella imatge també era una forma de poder que avui mostra esquerdes preocupants.
El més preocupant no és que la Generalitat falli. El més preocupant és que ja no sorprèn
Quan les institucions fallen, hi perden els governs, però sobretot hi perd el conjunt del país. Es deteriora la confiança dels inversors, dels professionals, dels joves i dels mateixos ciutadans. Decau la il·lusió i la tensió interna d’orgull ben entès. L'error repetit és també una fàbrica de cinisme. Alimenta la idea que res no canviarà, que tot continuarà igual i que exigir més és perdre el temps. Aquesta és una derrota silenciosa, però profundament política, que afecta molt la qualitat democràtica.
Construir un país és molt més que aprovar lleis o inaugurar equipaments. És crear institucions fortes i fiables. Fer que la paraula donada tingui valor. Que els serveis funcionin. Que una determinada cultura marqui el rumb. Que l’error sigui una excepció. Ens equivocarem si confonem el patriotisme amb grans discursos i grans símbols. Perquè hi ha un patriotisme molt més exigent: el de fer bé la feina. El de no acceptar que la incompetència sigui una rutina administrativa. El de no acceptar que el partidisme tapi l’error o la trampa.
La nació també es construeix quan un tren arriba a l'hora, quan una oposició és impecable o quan un ciutadà resol un tràmit sense sentir-se desemparat. Ja que la qualitat institucional és un dels pilars importants de qualsevol país. Catalunya necessita tornar a fer de l'excel·lència una aspiració col·lectiva. No com un orgull malentès, sinó perquè és l'única manera de recuperar la confiança, la competitivitat i l'autoestima que tota societat necessita. Les nacions no desapareixen només quan algú les derrota des de fora. També es debiliten quan deixen de corregir els seus propis errors. Si mai arriba el dia en què normalitzem l’error, la mediocritat haurà esdevingut una arma de destrucció nacional.