És curiós com en política els papers s’intercanvien d’un dia per l’altre en funció de les necessitats partidistes dels qui remenen les cireres. No per interès del país ni pel bé dels seus ciutadans —encara que aquestes siguin les excuses que esgrimeixen per justificar el canvi de posició sovint tan sobtat com inconsistent—, sinó senzillament perquè al partit i als dirigents els convé. Així s’explica que, de cop i volta, ara surti ERC clamant per un front comú a Madrid amb JxCat, quan fins abans de les eleccions espanyoles del 23 de juliol l’havia rebutjat sistemàticament. Però el resultat de les urnes ha estat determinant perquè el criteri s’hagi girat com un mitjó.
Les friccions entre ERC i JxCat per si és millor anar junts que separats o viceversa es remunten a una pila d’anys enrere. De fet, és a partir que ERC deixa de ser una formació testimonial i es veu capaç de disputar l’hegemonia de l’espai catalanista que comencen els problemes. I això passa ja en temps primer de CiU i després de CDC sola, sobretot del 2012 endavant, quan un Oriol Junqueras que tot just començava a treure el nas a l’escena política catalana volia que el president de la Generalitat de l’època, Artur Mas, convoqués eleccions com més aviat millor, convençut que ERC, que havia girat full dels tripartits, es trobava en fase ascendent i podria fer ombra al seu principal rival que, contràriament, havia iniciat la davallada. La dinàmica es va accentuar especialment un cop feta la consulta sobre la independència del 9 de novembre del 2014 —el 9-N— i bona part de raó tenia.
El líder llavors encara de CiU va posar com a condició per tornar a votar que les dues formacions, la seva i ERC, s’hi havien de presentar juntes, en una única candidatura. I fins que el president d’ERC no ho va acceptar no s’hi va avenir, i encara retardant la convocatòria fins al 27 de setembre del 2015 en lloc d’aprofitar l’embranzida que per a l’independentisme havia significat el 9-N. La llista conjunta —Junts pel Sí (JxSí)— era la manera de dissimular que CiU estava en caiguda si no lliure, gairebé. Però l’invent va ser un fracàs, perquè la que havia de ser “la campanya de les nostres vides” es va saldar amb un resultat molt allunyat de la majoria absoluta que deixava aquella coalició de circumstàncies en mans de la CUP. A Artur Mas li va sortir el tret per la culata, perquè, a més, va acabar llençat a la paperera de la història. A aquelles eleccions, en realitat, ja només hi havia arribat CDC, que precisament a causa del full de ruta independentista havia partit peres amb UDC, i que el 2016 es refundaria com a PDeCAT i el 2017 es convertiria en JxCat.
Amb el front comú ERC tracta d’impedir la imatge de JxCat com els durs i els bons i la d’ERC com els tous i els dolents i que els independentistes abstencionistes no els tornin a castigar més a ells que als seus rivals
El món convergent i postconvergent, amb independència del nom, va intentar repetir l’experiència unes quantes vegades, però sense èxit. ERC amb un cop n’havia tingut prou. L’estira-i-arronsa es va mantenir entre les dues parts, amb victòries ajustades per a una o altra tant a les eleccions catalanes com a les espanyoles. L’equilibri, però, es va trencar quan el 2019 ERC pràcticament va doblar la representació de JxCat al Congrés. A partir d’aquell moment els d’Oriol Junqueras encara van voler saber menys de candidatures conjuntes i fronts comuns, per molt que Carles Puigdemont —el substitut inesperat d’Artur Mas— i els seus hi continuessin apostant. La dissonància va arribar al punt culminant als comicis catalans del 2021, quan ERC va quedar per poc davant de JxCat i li va correspondre, per tant, ocupar la presidència de la Generalitat, que no ostentava des de feia vuitanta anys, Josep Tarradellas a banda. I una de les condicions que JxCat va ressuscitar per formar govern va ser, ves per on, la de fer un front comú a Madrid.
La resposta d’ERC va ser invariablement negativa. Però heus aquí que les recents eleccions espanyoles han tombat completament la truita. ERC ha perdut tot l’avantatge que tenia sobre JxCat. I no tan sols això, ha perdut també el protagonisme, perquè des de la nit mateixa del 23 de juliol tot l’univers polític català i espanyol ha atorgat al partit de Carles Puigdemont la condició de força decisiva per a l’elecció del nou president espanyol, mentre que la formació d’Oriol Junqueras, malgrat tenir els mateixos diputats i fins i tot uns quants vots més, s’ha vist relegada a un paper secundari. El convenciment generalitzat és que tornarà a facilitar la investidura de Pedro Sánchez, i a canvi de no gran cosa o directament de res, i això la situa en una clara posició d’inferioritat. És per aquest motiu que ha sortit al contraatac i ara pregona el que fa quatre dies blasmava, talment com si es tractés de la cosa més natural del món.
A ERC, de fet, li ha faltat temps per abanderar la conveniència, ara sí, de fer un front comú a Madrid amb JxCat i la necessitat de bastir un “acord estratègic” i tot i, a partir d’aquí, reivindicar que els diputats decisius són els catorze que tenen el conjunt de les dues forces i no només els set d’una d’elles. Tot plegat en un intent de tornar a gaudir, d’una banda, d’un mínim de rellevància i d’evitar, d’una altra, que les eleccions s’hagin de repetir. No deixa de ser, per tant, un moviment per pressionar JxCat perquè investeixi el líder del PSOE i alhora per intentar salvar els mobles de casa seva fent veure que ells poden ser igualment tan partidaris de la confrontació com els altres. Això, si més no, és el que ja ha intentat posar en pràctica a la primera part de la negociació, la de la composició de la mesa del Congrés. Dit d’una altra manera, es tracta d’impedir la imatge de JxCat com els durs i els bons i la d’ERC com els tous i els dolents i que els independentistes abstencionistes —amb qui ara com ara té perdut el pols— no els tornin a castigar més a ells que als seus rivals.
I és que l’advertiment de la número dos d’ERC, Marta Rovira, que “no investir Pedro Sánchez tindria conseqüències nefastes” és en el fons, més enllà d’excuses que si Catalunya ha dit o ha deixat de dir de l’extrema dreta, un crit d’alerta en clau interna, perquè si els comicis s’han de tornar a fer, sap que el partit perdrà bous i esquelles i que això, afegit a la patacada del 23 de juliol i abans a la de les eleccions municipals del 28 de maig, ves a saber quines conseqüències tindrà. De moment, sigui com sigui, a ERC pinten bastos.