La construcció i consolidació de qualsevol unió sempre és un procés que requereix, entre moltes altres coses, un diàleg i negociació permanent per poder trobar el marc comú en el qual totes les parts involucrades se sentin còmodes. Aquests diàleg i negociació s'hauran de fer a partir d'uns ideals o objectius comuns a partir dels quals els involucrats considerin que les seves expectatives es veuen satisfetes.
La construcció d'una Unió Europea no es pot fer d'una altra manera, de fet, no ho hauria de ser i, segurament, part essencial d'aquest diàleg/negociació pròpia de la construcció del que és comú implica, igualment i en aquest cas concret, la necessitat d'establir uns paràmetres bàsics, és a dir, uns requisits mínims, comuns, que han de ser qualificats, a més, com a democràtics.
Dit d'una altra manera: tenint en compte que la Unió Europea es fonamenta, bàsicament, en dos cossos normatius com són el Tractat de la Unió Europea (TUE) i el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), haurem d'acudir a les esmentades normes per tenir clar quin és el comú denominador que mou els estats membres a federar-s'hi o confederar-se.
Doncs bé, les principals claus apareixen als articles 2 i 3 del TUE.
L'article 2 estableix: "La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes".
Per la seva banda, l'article 3, després de recordar-nos quines són les seves finalitats ("promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles") preceptua: "La Unió oferirà als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors, en el qual estigui garantida la lliure circulació de persones, conjuntament amb mesures adequades en matèria de control de les fronteres exteriors, asil, immigració i de prevenció i lluita contra la delinqüència".
El TJUE ha assumit, en la seva funció interpretadora dels tractats i les normes de la Unió, el compromís democratitzador que també correspondria als polítics europeus, però del qual fugen moltes, potser massa, vegades
Amb aquest marc, semblaria evident que els polítics europeus, en les seves funcions executives i legislatives, haurien d'orientar tota la feina a consolidar els fonaments de la Unió, article 2, per complir amb el compromís, amb els ciutadans, d'oferir-nos un marc democràtic de convivència.
En definitiva, es busca una Unió de democràcies i, per a això, no hi ha res més necessari, útil i obligat que establir uns mínims a partir dels quals es considera que s'està en presència d'això: una sèrie de democràcies que busquen una unió en la qual oferir-nos a tots els ciutadans una vida millor.
Des de fa molts anys sostinc que els únics que han assumit aquesta obligació d'homologació o establiment d'uns estàndards democràtics mínims són les institucions judicials de la Unió Europea, principalment, el Tribunal de Justícia de la Unió (TJUE) i que fa servir l'instrument més poderós dels quals disposa, les seves sentències, per intentar aconseguir-ho.
Més clar: el TJUE ha assumit, en la seva funció interpretadora dels tractats i les normes de la Unió, el compromís democratitzador que també correspondria als polítics europeus, però del qual fugen moltes, potser massa, vegades.
Les sentències del TJUE, en aquesta funció, han anat generant un cos interpretatiu, en el qual, per poc que s'estudiï, es trobaran les claus del que el Tribunal considera com a mínims democràtics i, per tant, no crec que m'equivoqui si dic que el TJUE actua com a agent democratitzador de la Unió Europea, per via d'homologació de criteris interpretatius dels seus tractats i altres normes, que no són poques.
També ho fa en relació amb les legislacions nacionals, perquè té entre les seves funcions comprovar la conformitat del dret nacional, de cada estat membre, amb el de la mateixa Unió Europea.
En contraposició a aquesta inestimable funció homogeneïtzadora, per tant, integradora, ens trobem amb una classe política que no només no està a l'altura de les circumstàncies, sinó que, a més, en molts casos s'oblida de quins són els fonaments de la Unió i quins són els seus objectius i compromisos amb els ciutadans.
Un bon exemple del que estic dient el tenim en el tractament polític que es dona a problemes tan seriosos com el tracte que la minoria nacional catalana rep per part d'amplis sectors de l'estat espanyol, on el silenci còmplice, algunes vegades més que silenci, directament complicitat, ha estat la tònica mentre les institucions judicials són les que han hagut de sortir a defensar aquests drets.
En matèria de drets humans, l'equidistància és complicitat
El recent informe del Comitè PEGA del Parlament Europeu, sobre l'espionatge mitjançant Pegasus i altres sistemes anàlegs, és un altre bon exemple de com els polítics no estan a l'altura de les circumstàncies o com apliquen criteris politicopartidistes a problemes que afecten l'essència mateixa de la Unió Europea.
En aquesta línia, no deixa de sorprendre'm que, tenint com tenien tots els elements per establir els fets de forma clara, rotunda i seriosa, hagin preferit temperar la situació buscant l'aprovació d'un informe equidistant com si aquest concepte fos compatible amb la defensa dels drets fonamentals. En matèria de drets humans, l'equidistància és complicitat.
Algunes, potser massa, de les afirmacions contingudes en les conclusions del Comitè PEGA del Parlament Europeu són tremendament condescendents amb Espanya i amb el que ha estat passant des de fa massa temps, però, a més, entren en aquesta inacceptable equidistància que, com dic, en matèria de drets fonamentals, equival a complicitat.
El Comitè ha perdut una ocasió històrica per agafar el relleu del TJUE en matèria d'establiment d'uns estàndards democràtics mínims que resultin d'obligat compliment per a tots els estats membres en matèria de secret de les comunicacions i dret a la privacitat; han perdut l'ocasió de ser els polítics que ajudin a homogeneïtzar els països perquè tots els ciutadans tinguem, com a mínim, la percepció que realment es compleixen els objectius previstos al Tractat de la Unió Europea i que l'"oferta" continguda a l'esmentat tractat és alguna cosa més que publicitat enganyosa.
Tot el que havien de fer, i no han fet, era assumir la jurisprudència del TJUE i a partir del que va establir en la sentència de 31 de gener de 2023, prejudicial de Llarena, incloure, de manera clara i sense complexos, com a causa probable de l'espionatge la pertinença dels afectats a un "grup objectivament identificable" de persones.
Cap informe que es preï no hauria guardat silenci sobre una cosa tan evident, una cosa que fins i tot es desprèn del mateix contingut de les conclusions del Comitè PEGA del Parlament Europeu i, sens dubte, no hauria costat gens ser una mica més valents, una mica menys polítics i una mica més estadistes que, mirant al futur de la Unió, no s'haurien d'haver deixat arrossegar a un marc mental i discursiu més propi dels victimaris que de les víctimes. Insisteixo: en matèria de drets humans, l'equidistància és complicitat.