La tribu (també els nostres enemics) han viscut amb certa incomoditat algunes entrevistes d’aquesta setmana protagonitzades per gent tan diversa com ara Rosa Peral, Lluís Prenafeta o Josu Ternera. L’angúnia del personal m’ha fet bastanta gràcia, sobretot perquè tot plegat es resoldria apel·lant a allò tan bàsic de defensar la llibertat d’expressió d’un individu (per molt abjecte que pugui semblar-nos) i, a nivell purament informatiu, de la traça de l’entrevistador en qüestió per dur el missatge de la persona indagada al terreny de l’interès. En aquest sentit, d’entre els arguments contraris a la programació d’aquests intervius (especialment si la cosa s’esdevé en mitjans públics), resulta graciosa l’apel·lació a la condició d’ajusticiats dels protagonistes, com si patir la coacció de la llei impliqués necessàriament convertir-se en una espècie de mort civil que ha de romandre mut per sempre.
Em sobta que la conciutadania descobreixi ara que un entrevistat pot ser moralment detestable i fins i tot un falsari professional. Dic que em sorprèn perquè, durant molts anys, hem escoltat una grandíssima multitud de converses inacabables amb els líders del Procés (algunes d’elles programades a l’interior d’una presó), una plèiade de polítics especialistes en l’art d’aixecar-nos la camisa. El lector adduirà que polítics republicans i convergents no han comès delictes de sang, però a servidor de vostès això d’entabanar durant més d’un lustre milions de persones (algunes de les quals, durant el referèndum i els dies posteriors, van jugar-se el cos i la pròpia llibertat) doncs tampoc seria una fita de la moral més angèlica. Però això tant li fot, perquè si haguéssim d’exigir als entrevistats el cotó de la veritat i l’ètica papal, les ràdios s’haurien d’omplir cada dia de música.
Al seu torn, fins i tot la professió periodística ha caigut en aquella idea (absolutament incorrecta i detestable) segons la qual la mera aparició d’un personatge maligne a la televisió blanqueja d’alguna forma el seu ideari. Aquí ens passa d’una forma notòria, perquè els catalans sempre hem pensat que la política i la moral són com germanes de sang. Però es pot repetir tantes vegades com es vulgui la bajanada i continuarà essent igual de perniciosa. Per reduir-ho a un personatge conegut i paradigmàtic de la maldat, si avui mateix Adolf Hitler tingués la pensada de ressuscitar amb ganes de xarrera, l’obligació (i fins i tot diria que el deure moral) de qualsevol periodista seria entrevistar-lo. Evidentment, si el comunicador iniciés l’intercanvi amb la pregunta “Com estàs, Adolf?”, hom tindria tot el dret a cabrejar-se. Però un interviu competent s’imposaria per si sol.
La feina dels professionals consisteix en una cosa tan bàsica com explicar el que passa; i sovint, a banda de parlar sobre declaracions absurdes de polítics o la temperatura que fa a Riudoms, els periodistes han de posar-se cara a cara amb gent amb qui no farien ni un cafè
En la societat dels militants de l’ofensa permanent, hom acaba estant molt més interessat en el fet que la gent calli que no pas a permetre la lliure circulació del discurs. Com que tothom du un censurador professional al cor, hem trobat formes molt creatives de referir-nos a la imposició del silenci sobre els altres: parlem de la cultura de la cancel·lació, apel·lem al mal que una entrevista pot fer a les víctimes d’un assassí i, faltaria més, ens casquem unes turres sobre l’ètica periodística que produeixen més badalls per metre quadrat que l’òpera francesa. Però després, com demostren les audiències, tothom acaba sucumbint a coses tan humanes com la morbositat, l’interès genuí, o la simple curiositat per escoltar el que pugui dir una persona acusada o condemnada per assassinar o robar. És el que passa sempre: quanta més apel·lació a l’ètica escoltes, més gent hi ha enganxada al transistor.
Jo recomano a la ciutadania que intenti no esverar-se i que jutgi l’interès de qualsevol entrevista després d’escoltar-la. I als companys de ràdios i televisions, que evitin criticar unes entrevistes des de grans proclames ètiques, sobretot quan ells mateixos han intentat fer-les abans i sovint amb els mateixos protagonistes! Calmem-nos tots una mica i, creieu-me, decolorem la tasca comunicativa d’aquesta enorme capa de pintura moral. La feina dels professionals consisteix en una cosa tan bàsica com explicar el que passa; i sovint, a banda de parlar sobre declaracions absurdes de polítics o la temperatura que fa a Riudoms, els periodistes han de posar-se cara a cara amb gent amb qui no farien ni un cafè. No friseu tant perquè la gent calli, creieu-me: perquè algun dia, si seguim així, el bumerang de la follia girarà el seu curs i també us imposaran el silenci a vosaltres. No acostuma a fallar.