Per què ha anunciat Carles Puigdemont que si de les eleccions catalanes del 12 de maig no en surt una majoria per ser reelegit president de la Generalitat, plegarà i deixarà la política activa? Per posar sobre la taula un plantejament a manera de tot o res que desperti un sentiment compassiu que atregui vots que sense aquesta mena de xantatge emocional no obtindria mai? Està segur que no ha estat una patinada que se li acabarà girant en contra perquè el que això denota en el fons és una falta de compromís amb l’electorat? És un ultimàtum, són cants de sirena o és el cant del cigne?

No hi ha dubte que l’exalcalde de Girona és, per a bé i per a mal, el centre de la pròxima cita amb les urnes. Tot gira al seu voltant. Si Pere Aragonès volia neutralitzar-lo en avançar els comicis, calculant que com que la llei d’amnistia encara no hauria entrat en vigor, no es podria presentar, és una constatació que la maniobra ha produït l’efecte contrari. No tan sols es presenta, sinó que té molts números de guanyar-los i d’aconseguir, a més, que aquesta vegada JxCat passi la mà per la cara a ERC. Una altra cosa serà que no es pugui beneficiar de la llei d’amnistia, però no perquè no s’hagi aprovat i hagi entrat en vigor en el moment de la investidura a la presidència de la Generalitat, sinó perquè els jutges no permetran mai que s’apliqui. JxCat els podrà acusar tant com vulgui de prevaricar, es podrà queixar i alçar la veu tant com li plagui, que la justícia espanyola no deixarà en cap concepte que Carles Puigdemont torni a ser elegit president de la Generalitat.

Això JxCat ho sap de sobres (pensar que no és fer-los més rucs del compte). I, per tant, sap que quan torni a posar un peu a Catalunya, serà detingut i empresonat, i no per una estona, sinó per una bona temporada. I sap també que això passarà sense que abans hagi pogut assistir al Parlament a la sessió d’investidura del president de la Generalitat, sigui ell el candidat o un altre. I sap, en definitiva, que encara que sigui ell l’aspirant a ser investit, de res no li servirà per evitar la presó (el precedent de Jordi Turull no deixa marge de dubte). Arribats en aquest punt, és lícit preguntar-se si l’anunci d’una eventual retirada de la política activa no és l’excusa per, donat el cas, poder-se desdir del compromís que aquest cop sí que tornaria, sempre, però, que disposés d’una majoria que l’investís i encara que corregués el risc de ser detingut. És lícit demanar-se si tot plegat no seria un punt de fuga ateses les circumstàncies extrajudicials que, malgrat que les decisions polítiques vagin en un altre sentit, es produiran. Espanya mai no defrauda.

Vist des de fora, sembla que el 12 de maig hi pot haver efecte Puigdemont; en quina dimensió és un misteri, tot i que ell ja es veu de nou al càrrec

Carles Puigdemont es podrà sentir envalentit per la proposta de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que li dona la raó en el contenciós que mantenia amb el Parlament Europeu per no haver-li reconegut d’entrada, un cop sabut el resultat de les eleccions europees del 2019, la condició d’eurodiputat i haver-ho demorat fins que el mateix tribunal va sentenciar, a final del mateix any, que la condició d’eurodiputat s’obté un cop s’ha estat escollit a les urnes, sense que calgui cap tràmit més. Però, més enllà de la satisfacció moral, que cinc anys després li donin raó no té cap efecte pràctic. La vulneració de drets que es va produir no es pot restituir de cap manera. Doncs això és el que té tots els números que li passi una altra vegada. I què que la judicatura espanyola vulneri els seus drets, tant se li’n fa, a la judicatura. D’aquí a cinc anys potser li tornaran a donar la raó, però el mal ja estarà fet —la impossibilitat d’haver estat investit de nou president de la Generalitat— i sense cap mena d’opció de revertir-lo.

Fer veure que això no és així és tan inconscient com irresponsable. És continuar enredant la gent. Tots aquests imponderables són, en tot cas, elements que, si els sap administrar —si més no d’entrada—, juguen a favor seu. Per això la campanya de JxCat és i serà absolutament personalista, perquè és conscient que sense el concurs de Carles Puigdemont no va enlloc. ERC també sap que és així i que, davant l’efecte que genera el 130è president de la Generalitat, no hi té res a fer. Per això Pere Aragonès intenta fer més de president que de candidat, posant sobre la taula assumptes com el finançament singular, el referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol o la reconfiguració de les pistes de l’aeroport de Barcelona per incrementar-ne la capacitat —idea que mereixeria ser analitzada a banda—, conscient que, com que ho té tot perdut igualment, potser agitant la bandera institucional aconseguirà amortir el cop. I al PSC el que li interessa és que el votant independentista no se senti interpel·lat pel que sembla el cant del cigne del líder de JxCat —si no el voten a ell, se’n va— i mantingui la posició, per altra banda absolutament certa, que continua sense haver-hi cap partit de debò independentista que el representi, a fi i efecte que tot plegat redundi en benefici de Salvador Illa.

També per tot plegat JxCat situa el PSC com el principal rival a batre i planteja la cita amb les urnes del 12 de maig com una cosa de dos, com una cosa entre ells dos, tenint en compte, però, que considera l’exministre de Sanitat com un mer lacai de Pedro Sánchez i avisant que si no manen ells està en joc l’estabilitat del líder del PSOE a la Moncloa. El mateix Jordi Turull, de fet, parla dels comicis com d'un plebiscit entre l’exalcalde de Girona i el president del govern espanyol. D’ERC ja pensa que es desgasta sola, que l’erràtica gestió de l’últim any i mig de govern en solitari —sequera, presons, personal sanitari, mestres, oposicions, aeroport...— li passarà factura. I, si no, per això s’ha tret de la màniga una marca blanca, l’Alhora de Clara Posantí i Jordi Graupera, perquè capti el vot descontent d’ERC que mai no s’inclinaria per JxCat, però que ho pot fer, en canvi, per aquesta candidatura a mig camí entre la renovació i l’elitisme. Una marca blanca que també li hauria de servir per reduir l’abstenció d’una part significativa de l’independentisme que el 2023 es va quedar a casa tant a les eleccions municipals com a les espanyoles i que de moment sembla que l’efecte Carles Puigdemont és l’única cosa capaç de mobilitzar.

La incògnita és si l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols també ho farà i en quina proporció. Si arreplegarà efectivament vots de l’abstenció o de les forces que, d’una banda, han renunciat a donar sortida a la demanda d’independència i, d’una altra, no han sabut o no han volgut fer front al fenomen cada vegada més preocupant de la immigració. És l’única alternativa que, en tant que desafecta al règim de Vichy, pot incidir de manera real en la distribució del pastís entre els partits clàssics. Vist des de fora, sembla que el 12 de maig hi pot haver efecte Puigdemont. En quina dimensió és un misteri, tot i que ell ja es veu de nou al càrrec, d’acord amb l’entrevista d’aquest cap de setmana a ElNacional.cat, en què, per cert, menysté Aliança Catalana. Està per veure si hi haurà efecte Orriols, l’únic, encara que a alguns els interessi silenciar-ho simplement amb l’excusa que és d’extrema dreta, que li disputa directament part del mateix electorat.