“Com tothom sap, l’independentisme català no és terrorisme”. Amb aquestes paraules i des de Brussel·les va reaccionar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, al no de Junts al primer intent d’aprovació de la llei d’amnistia. Després d’una intensa tempesta mediàtica de declaracions, contradeclaracions, editorials i articles —d’aquells que fan aquella olor d’allò de sempre, però empitjorat perquè, ho sento, però s’ha de dir, hi ha menys nivell i molts fa temps que no la veuen— ha sortit Pedro Sánchez, llest, i ha dit a tothom en una roda de premsa posterior a un Consell Europeu extraordinari que ha entès el missatge. Que sap que serà una legislatura molt complicada i que està obligat a entendre’s amb Junts. Després d’independentisme diu “català” i subratlla que la clau és “mantenir la fermesa”, que no cal “mirar qui ha cedit més”. Sembla que la predisposició a tornar a negociar és total, sempre que no se l’humiliï per donar munició al PP i la caverna.

És una reacció d’un home polític. Molt allunyada del que ha passat a casa nostra, on, una vegada més, algun dels nostres representants —polítics i mediàtics— ens ha fet passar vergonya. Perquè dimecres, estimats, no s’acabava el món. El PSOE, conscient d’això, estreny però no escanya. L’independentisme, conscient de no sé què es baralla per acabar fent un paperot, com sempre, que porta directe a la desafecció. El to partidista de la política i la premsa catalana és preocupant. Ja sé que són signes dels temps. Però que per part dels partits només es trobi critica cap als altres partits en lloc de projecte i que per part dels mitjans només s’ofereixi opinió en lloc d’anàlisi, és perillós per a la qualitat democràtica. Pedro Sánchez ha sigut el primer d’entendre que l’aposta de Junts per negociar amb Madrid obre un nou paisatge que requereix nous codis de funcionament. No val l’esquema dels bascos, no val l’esquema de CiU. La resta ho hauria d’entendre.

El govern de l’Estat, per primer cop en molts anys, no té l’Estat al darrere; el té al davant

Perquè el PSOE està molt sol. Té molt poder, però està molt sol. I el camí que ha començat a fer Pedro Sánchez és molt difícil de desfer. L’estat franquista ja no li ho perdonarà. La partida és a mort: un o els altres. Els espanyols no empaten. Aquesta és la gran novetat que des de Catalunya s’hauria d’interioritzar per entendre el que cal fer: El govern de l’Estat, per primer cop en molts anys, no té l’Estat al darrere. El té al davant. I en el cas d’alguns jutges, en contra. De fet, a Espanya hi ha un cop d’estat de la judicatura contra l’estat de dret. I això és el més greu que ha passat aquesta setmana. La pèrdua de la votació per part del PSOE allà i la baralla entre independentistes aquí, ha fet que passi per alt. Però aquesta és la pel·lícula. Això vol dir que s’ha d’humiliar qui per necessitat —i que reconeix que farà de la necessitat virtut— ha buscat un acord polític amb tu? No. Però vol dir que es farà diferent de com fins ara? Totalment.

Això requereix molta pedagogia. Perquè tan difícil d’entendre és que t’avens a investir Pedro Sánchez a canvi d’una llei d’amnistia que votes en contra, com defensar la robustesa d’aquesta llei per la qual un diputat teu s’ha d’exiliar. Això, lluny de ser una arma llancívola contra els rivals electorals entre catalans, s’hauria de tractar com el que realment és: un acord polític que pot tenir efectes de gran transcendència. I que, per tant, és complex i presenta dificultats. Si a cada revolt del camí hem d’anar parant per llançar-nos els plats pel cap entre nosaltres, el viatge serà molt penós. Per molt que sigui any electoral i per molt que no us suporteu els uns als altres, feu-ho amb professionalitat, si us plau.