Les imatges dels ministres espanyols cantant amb el pulmó estripat de patriotisme El novio de la muerte ha provocat molta picor i un munt de disquisicions torçades pels complexes. Si l’exèrcit espanyol tingués la mateixa carta de serveis que l'exèrcit britànic o que el nord-americà poca gent se sentiria ofesa per l’entusiasme nacional catòlic dels ministres. L'estètica, esclar, tampoc seria la mateixa.

El problema és que, a Espanya, la imatge de Jesucrist i de l'exèrcit estan encara massa segrestades pel franquisme. No se m’acut un insult més ofensiu a la democràcia occidental, ni una manera més salvatge de blasfemar contra l’església, que animar una colla de soldats que carreguen un Crist amb esvàstiques tatuades en els braços. Després ens lamentarem que el catolicisme va de baixa o que la OTAN no té bona fama. 

Si t’ho mires bé, la imatge d’un soldat enlluernat pels nazis, que porta a les espatlles la talla d'un jueu crucificat pels mateixos jueus, és una mica forta. Sobretot és forta si la imatge compta amb el suport entusiasta d'un govern que fa temps que no només s'esforça a presentar l'independentisme català com un moviment de tendències violentes i autoritàries, sinó que, a més, promou l'empresonament de dirigents polítics amb aquesta excusa.

El problema no és que la Legión tregui a passejar un Crist de processó per Setmana Santa, ni que la ministra Cospedal honori la Pasqua fent baixar les banderes a mig pal. El problema és que la Legión, amb la seva estètica polsosa i mal actualitzada, encara fa pensar en un d'aquests exèrcits de país tercermundista que serveixen més per reprimir els civils que no pas per guanyar guerres internacionals. 

Com diu l’Enric Juliana, el PP està desesperat per aturar el creixement de Ciutadans i ara ha tingut l'acudit de fer-se valdre a còpia de reivindicar les velles tradicions, igual que fa un parell d’anys ho va intentar posant joves modernets a primera fila. Hi ha un fil d'electoralisme frivolot i tremebund que lliga les llistes de spotify d'Andrea Levy, o els discursos contra la corrupció que feia Cristina Cifuentes, quan encara podia, amb els ministres que cantaven l'himne de la Legión aquesta Setmana Santa.

Després de 40 anys de menysprear la tradició per no enfrontar-se al passat, la cultura espanyola és un quarto de mals endreços ple de derrotes i de victòries mal païdes. El creixement de Ciutadans no s'entén sense l’esforç que el PP i el PSOE han fet durant molts anys per blanquejar la història del país i mantenir l'espanyol mitjà narcotitzat en una mena de present continu, propi de les societats cortesanes. 

Si tota l'energia que l'Estat ha posat a deslegitimar el sentiment nacionalista per menystenir bascos i catalans l’hagués posat a sofisticar-lo, els ministres podrien cantar a cor que vols i el conflicte entre Madrid i Barcelona no semblaria una discussió de peixateres. Per evitar enfrontar-se a la diversitat, l'Espanya democràtica ha fet un esforç enorme per desnacionalitzar-se i ara necessita revaloritzar la nació a corre cuita per aturar l’independentisme. 

Com explicava Juan Luis Cebrián ahir en un article, Catalunya ha tornat a omplir el debat polític espanyol de barroc i panderetes. Els polítics processistes són actors necessaris perquè els partits d'Albert Rivera i de Rajoy puguin fer les seves comèdies respectives. El problema és que entre el folklore que el PP intenta ressucitar i la democràcia sense atributs que Ciutadans vol instaurar hi ha un buit immens que ja només es pot omplir a través del significat que es doni a l'1 d'octubre i a la idea d'autodeterminació.

Com diu Cebrián, la situació de Catalunya "amenaça" d'enverinar el conjunt de l'Estat i cap mena de repressió, o d'espantall, serà suficient per posar-li un remei estable. La solució ha de ser política per força -assegura el mític editor d'El País, que va ser un dels primers a demanar la suspensió de l'autonomia. Per això, l'Estat necessita que siguin els mateixos líders independentistes que deixin orfes els seus votants donant validesa a alguna solució que legitimi la democràcia espanyola.

En aquest sentit, els càntics dels ministres no només formen part d'un ambient general que afavoreix la revifada del nacionalisme a tot el món i, com hem dit, de la cursa electoral entre el PP i Ciutadans. També forma part de la sessió de putxinel.lis que intenta donar cobertura als discursos cada dia més suïcides d'ERC i PDeCAT. Vés que, a còpia de jugar amb foc, els titelles no prenguin vida pròpia.