Fa cosa de 10 anys vaig anar a Viena amb uns amics. La crisi no havia esclatat i la globalització semblava que oferia una solució democràtica per a tot. Una ciutat ha de fer-te somiar i Viena només em suggeria pel·lícules de por. No em va semblar que representés cap univers vigent, ni que tingués força per elevar cap geografia.
De tornada a Barcelona, va esclatar el cas d’un austríac que va tenir segrestada la seva filla durant 24 anys. Mentre l’esposa li feia pastissets, Herr Fritzl violava la seva pròpia descendència al soterrani. El cas va donar una ombra de veritat a les notes que havia pres i les vaig publicar en un llibre que es diu Londres-París-Barcelona.
Ara miraré de comprovar un altre cop si són realment certs aquells versos de Valentí Puig que diuen: "Viena, només ets algú pel porter de l’hotel". Mentrestant, recupero el reportatge que vaig publicar en el llibre. Si el llegíssiu tot, veuríeu que no ens passa res que no s’hagués pogut preveure. I paro perquè he d'anar a trobar una jove persa, com sortida d'una sèrie nord-americana de gent guapa, que he conegut a l’avió.
És el primer viatge que fa a Europa i ja ha conegut la paella, la Sagrada Família, els llacets grocs i la cervesa Estrella, que ens hem partit a l'avió. Està fent la ruta de 1714 sense saber-ho —Roma, Barcelona, Viena i Budapest—. Ha passejat els pòmuls de princesa eixerida per tot Àsia, ha participat en festes que recorden els temps Chicago i la llei seca, i diu que París i Londres poden esperar.
—En teoria, tu i jo som enemics nuclears —li dic—.
—Doncs afegeix-me a l'Instagram abans que algú la cagui i entrem en guerra!
Març del 2007
Divendres
Aquest migdia, quan hem tornat de passejar, el Lluís ens esperava al hall de l’hotel amb aquest somriure seu de gat que ha estat llançat des del cinquè pis i continua remenant la cua:
—Hola, Lluís. L’Enric té una teoria molt curiosa sobre la ciutat —li ha dit el Salvador—.
—Explica, explica! —s’ha animat el Lluís, sortint de l’ensopiment que semblava haver-li provocat la reunió de negocis d’on venia—.
He tingut poc temps, de seguida m’ha tallat: "Prou, Vila, no diguis bestieses!".
Com que passaven de les dues, hem dit d’anar a dinar. El Sacher té dos restaurants. El de nit queda amagat a l’interior de l’hotel i, ahir, a l’hora de sopar, hi vam conèixer l’ambaixador F., que avui ha vingut a seure a la nostra taula.
Fa anys que viu a Àustria i ha suggerit que demanéssim un consomé del país i una varietat d’escalopa: Wiener Schnitzel. "Serà una carn sense ànima", ha rondinat el Lluís. I ha afegit, dirigint-se al nostre convidat, però referint-se a mi:
—¿Qué le parece?, dice que Viena es una ciudad sin alma.
L’ambaixador, que és un aragonès alt i corpulent, que parla en veu baixa i posa cara de misteri, ha sil·labejat amb una sonsònia aristocràtica, gairebé sense mirar-me: "En Viena la vida se hace puertas para dentro. Es una ciudad que cuesta de conocer".
No ho sé. El nostre ambaixador és un professional: va servir a Bonn durant la guerra freda, parla un alemany perfecte i té una perxa ideal per portar abrics d’hivern. Ahir al vespre ens explicava que els austríacs estan recuperant el vell imperi dels Habsburg a través de l’economia. Viena navega a tota vela, segons ell; la banca austríaca cada cop té més poder.
Jo trobo que la ciutat fa mala cara. Si l’ambaixador em digués a cau d’orella, així com parla ell, que Viena està infestada de vampirs que mengen pastissets per fer-se passar la set de sang de verge, m’ho creuria. Comprenc que la ciutat que ha vist néixer la psicoanàlisi visqui cara endins; però no entenc que s’hi respiri un ambient tan trist, amb el passat que té, amb els diners que es veuen pel carrer.
En la mateixa calma que s'hi respira hi ha una nota que grinyola. Tanta perfecció fa que tot sembli arreglat per no aixecar sospites. És com si hi hagués un assassí al balneari i tu fossis l’únic que ho sabés.
Si jo fos de naturalesa confiada, donaria per descomptat que a Viena tothom s’allotja en una casa sòlida o en un bon hotel. Creuria que la norma és berenar, cada tarda, un bon tall de pastís en un cafè elegant; diria que a ningú li falta temps per fer el rotet i que treballar és una activitat que hom fa per distreure’s. Anar a Mülbauer a comprar barrets tirolesos de disseny, em semblaria el típic hàbit dels divendres a la tarda.
Si fos confiat, no m'estranyaria que la gent es passegi per la ciutat vella sense que el soroll li destorbi el pensament. Si veiés un turista exhaust o un vellet de cames tremoloses, aturaria un d’aquests cotxers amb barret de copa que aparquen les carrosses a la catedral de Sant Esteve i li diria, sense que la seva cara d’ogre m’espantés:
—Bitte nehmen Sie meinen Freund zum Hotel —'Porti el meu amic a l’hotel, sisplau'—.
Ah!, i si jo fos de naturalesa confiada, ni tan sols no em semblaria mala idea d’anar a l’òpera a dormir. Posats que res no sembli tenir valor en aquesta ciutat, ni tan sols els diners no sembla que serveixin per deixar d’avorrir-se. El Lluís passa l’estona allargant la migdiada i avançant l’hora dels àpats; nosaltres bevem gintònics als hotels aristocràtics i, quan estem tips de rococó, entrem en un bar americà.
Hi ha una altra cosa que em fa sospitar de la ciutat: no hi veig pobres. Ni un gat ni un gos abandonat; ni les adolescents que van entusiasmar Josep Pla. Quan parla de Viena, Pla descriu uns eixams de noies "rosses i esveltes" que no he vist pel carrer. Segurament eren prostitutes; les prostitutes que Stefan Zweig diu que perseguien els estrangers a l’època d’entreguerres, quan Viena acabava de perdre el seu imperi de més de 700 anys.
Hi pensava mentre passejàvem per la Wipplingerstraße. El Salvador m’ha demanat:
—I bé, Enric, on són, les rossetes?
—Les guarden en cambres frigorífiques —m’hi he tornat—.
I llavors hem vist passar un parell de vienesos amb l’aire d’Hannibal Lecter que ens han fet emmudir i tot seguit riure.
He de dir que quan hem sortit després de dinar, el panorama havia canviat. Era tard. Al restaurant de l’hotel s’hi estava bé. La taula donava al carrer, i la llum que entrava per la vidriera era tan agradable, i l’escalforeta del sol tan oportuna, i el cafè tan bo i calentet, que hem allargat la sobretaula.
L’ambaixador s’ha deixat anar —tot i que mirava de reüll, per si hi havia espies—. Diu que quan Joan Raventós va arribar a l’ambaixada de París, després de perdre les eleccions contra Pujol, el primer que va fer va ser treure els telèfons de les habitacions de convidats. Els castellans es van pensar que feia broma i quan van veure que realment volia estalviar es van posar com una moto. També ens ha explicat que, quan algú demanava a Felipe González per què el PSC no presentava un oponent seriós a Jordi Pujol, responia que guanyar la Generalitat seria ficar-se en problemes.
Tornant a les noies, a la tarda se’n veien pel carrer, però no tenien res a veure amb les rosses que va veure Pla. La majoria eren tigresses de color de cafè amb llet que es cobrien el rostre amb ulleres de sol de fantasia, com si fossin estrelles de cinema.
M’he adonat que en els carrers de Viena hi ha moltes parelles d’amics. L’austríac és una versió chic de l’alemany i com el germànic, quan és esblanqueït i barbamec, sembla gai —sobretot si té el punt d’automatisme exquisit que dona haver estat educat amb disciplina—. He pensat: "En aquesta ciutat les dones no interessen".
Llavors, tornant a l’hotel, l’ambaixador ens ha dit amb la seva veu musical i parsimoniosa, de flauta travessera: "En ninguna otra parte del mundo he visto una ciudad con tantas tiendas de ropa interior para mujer. Fijaos".
Érem en un bulevard de vianants i n’he comptat mitja dotzena en un moment. D’entrada m’he sentit ridícul. Ja no sé si la ciutat s’amaga o soc jo que no veig res —he pensat—. Però ara entenc que no són les rosses de Pla, que trobo a faltar, sinó la política.
Dissabte
A Viena hi ha molts diners i poca ambició política, aquest deu ser el problema. És la manca d’un projecte polític que fa que la ciutat em sembli un cementiri.
El que muscula les ciutats és la política. Nova York no seria Nova York si no estigués plena de socialdemòcrates. Viena havia estat la gran ciutat imperial d’Europa al costat de París i de Londres. Amb la Primera Guerra Mundial va perdre l’imperi, però fins a l’ensorrament de la URSS encara era l’últim bastió de la civilització europea.
Viena ha patit la pressió dels turcs, dels napoleònics, dels nazis i dels comunistes. Hi va haver un moment que Hitler, Tito, Stalin i Trotski van coincidir a la ciutat. Totes les bogeries que han amenaçat Europa s’han estavellat contra el pintoresquisme vienès, per això els americans van córrer a conservar-la, el 1945. Viena ha sigut la frontera d’Occident i la banda sonora de la seva èpica, però també ha sigut la capital d’un model polític que va anar perdent totes les guerres des del 1714.
Ja el 1683 la cavalleria polonesa va salvar la ciutat quan estava a punt de caure en mans dels otomans. En l’exèrcit que defensava les muralles, format per soldats de tot Europa, no hi havia francesos; a Lluís XIV ja li estava bé que els turcs entressin a Viena i convertissin a l’islam tota la població, com havien fet a Constantinoble. Això ajuda a entendre per què Leibniz deia que Lluís XIV governava com els turcs.
Aquesta fragilitat va resultar inspiradora a molts artistes. En el tombant del segle XX, Viena tenia els millors palaus i els millors creadors, i també l’índex més alt de suïcidis d’Europa. Els botiguers feien el besamà a les clientes. Les criades vivien en un règim feudal. Un corresponsal va escriure que, malgrat l’absència de bunyols arquitectònics i l’elegància de les dones que passejaven pel carrer, Viena li semblava "una ciutat sense ànima" —consti que ho acabo de trobar a Internet—.
Ara, sense conspiració política, la ciutat sembla un decorat. La Viena de les rivalitats ideològiques i amoroses entre cortinatges sumptuosos —amb aquest punt de passió que dona actuar d’amagatotis amb la calefacció ben alta—, aquella Viena fa temps que és història. Ara el vienès fa pensar en un comptable flatulent dirigit per una mà negra. Amb tants diners i tan poca vitalitat, sembla que per sentir-se viu, només li quedi el crim o la rebosteria. Això et fa mirar amb uns altres ulls les grans pastisseries...
PD. Veig que Viena ha perdut 700.000 habitants en un segle: Barcelona, que ara té la mateixa població que Viena —1.600.000—, només aplegava mig milió d’habitants el 1910.
Diumenge
No sé si li ve de quan era jove i feia teatre, però el Lluís té una vis còmica que em fa pensar en Louis de Funès. La facilitat que té per convertir-se en protagonista de situacions divertides me’l recorda constantment.
Aquest migdia hem tornat a quedar al hall de l’hotel i allà l’hem trobat, donant conversa a l’ambaixador amb la corbata una mica torçada. El Lluís és baix i rodonet, i l’ambaixador ja he dit que és un armari d’home. Parlaven: el Lluís amb la seva gesticulació napolitana i l’altre amb el gest ample i buit de les persones distants i protocol·làries.
De sobte una senyora grassa, vestida de vermell, els ha interromput. Era més alta que el Lluís i duia un barret també vermell ple de flors blanques. Es pensava que el Lluís era el marit de la Montserrat Caballé. La Caballé tenia actuació i sempre que viatja a Viena dorm al Sacher. El Lluís li deia que s’equivocava però la senyora no se’l creia. Només hem arribat a temps de sentir el final del diàleg, que era en francès. El Lluís es contenia com si estigués en un acte oficial i li haguessin tirat pols de pica-pica a la camisa.
—Digui a la Caballé que vull ajudar Andorra a ser independent —li deia la dona—.
—Andorra ja és un país independent, senyora. I, si ens dispensa, aquests amics m’esperen per dinar i tenen gana.
Tot dinant ens ha explicat que la Caballé li va donar un disgust, quan era secretari de la Presidència. Va fer un recital a la Xina de cançons populars catalanes i l’agregat militar les va considerar subversives. La premsa de Madrid s’hi va agafar com un gos rabiós i la Caballé es va esverar. Una matinada va trucar al Lluís plorant. Deia que la seva carrera s’enfonsaria. El Lluís li va dir que no patís, i la Generalitat va donar explicacions a la premsa. Caballé, però, només és fidel al seu talent —així són tots els genis— i pocs dies més tard el Lluís va saber que la cantant havia enviat una carta a la Casa Reial assegurant que havia cantat a la Xina obligada per la Generalitat.
Un altre català que tenim hostatjat al Sacher és Josep Borrell. El vam trobar ahir a la nit esperant l’ascensor tot tibat, amb aquell somriure enigmàtic que se li fa a la flor dels llavis. Amb el Salvador, veníem de comprar un parell de pastissos a la botiga de l’hotel i anàvem a deixar-los a l’habitació, aquestes magnífiques habitacions folrades de verd, d’un verd cremós que recorda les cúpules dels palaus de la ciutat.
Jo teoritzava sobre les dones: "Una dona que no puguis posar calenta amb un tros de xocolata és una dona que no val la pena; si una dona no te la guanyes ni engreixant-la, val més que pleguem". I de sobte el Salvador m'ha tallat com si hagués vist un fantasma:
—El Borrell!
L’expresident del Parlament europeu esperava l’ascensor acompanyat d’una hostessa complimentosa —que ell es mirava amb els seus ulls petits i minerals—. No sé què hi feia, a Viena, en un hotel tan ple de gent de dretes, on probablement circula diner negre. Agafar ascensors no li ha fet perdre la forma. Conserva la figura estilitzada de l’època austera, quan era secretari d’Hisenda i escombrava Catalunya amb inspeccions. Potser ha vingut a investigar la Caballé.
El Lluís ha evitat de saludar-lo. Té clavat al cor els anys en què el PSC es referia a Convergència com el partit de la burgesia opulenta. Mai no tinc la sensació tan viva de pertànyer a una nació com quan viatjo: arreu on vaig trobo compatriotes. Quan tenen relació amb la política sempre acabo recordant que estem agermanats per odis africans que fan bons aquells versos de Sagarra: "Dolça Catalunya / pàtria del meu cor / qui de tu s’allunya / refot, quina sort!".
Potser si no ens deixessim robar tant...
Demà tornem a Barcelona.