D’uns mesos ençà sembla que La Vanguardia miri de restablir el prestigi del vell catalanisme amb la col·laboració d’ERC i del govern de la Moncloa. Amb PDeCAT en mans de Puigdemont, el diari borbònic no ha tingut més remei que buscar un punt de recolzament i de justificació en el partit d’Oriol Junqueras, que havia tractat sempre amb una barreja de menyspreu i de fàstic. 

Els republicans es deixen estimar amb el delit de les persones febles que accepten qualsevol tipus d'amor i reconeixement i, quan cal, miren cap a una altra banda. Els discursos dels seus líders —que podrien ser impugnats ben aviat per les bases del partit— han donat aire a les informacions d’alguns diaris madrilenys, segons els quals el govern del PP intenta ajudar els republicans a aconseguir la presidència de la Generalitat. 

Atrapats entre la pressió de la justícia espanyola i els jocs de mans de l’entorn convergent, els líders d’ERC miren de portar-se bé i fan veure que s’esforcen a tornar el país al corral autonomista. La Vanguardia fa veure que treballa per obrir-los un espai dins l’imaginari del sistema i així tothom fa una mica de teatre. El moment és delicat perquè, com ha advertit Rajoy, l’independentisme amenaça de sortir de Catalunya i d'eclosionar a València i a Mallorca.

El problema és que l’autonomisme s’ha quedat sense discurs i n’hi ha prou de veure la nostàlgia que traspua en les seves formes més diverses, per fer-se una idea de com degenera. Hi ha un fil conductor de cursileria i, per tant, d’impotència i manca de talent, que lliga el republicanisme de Joan Tardà, la idealització que Ciutadans fa de la Transició i els articles d'arqueologia política que publica La Vanguardia

El passat és un verí que et va matant a poc a poc quan només ets capaç de projectar-lo al futur amb il·lusió fingida. El catalanisme servia per sublimar el desig d’independència mentre l’aïllament de l'Estat espanyol i l’experiència de la violència militar permetien a la classe dirigent barcelonina d'espantar el poble. Com que l’autonomisme necessita ara recrear les condicions que el van alimentar per sobreviure, els discursos cada cop són més petits i les metàfores sonen més forçades. 

Sense els atacs de ràbia de Girauta, per exemple, ERC no podria fer homenatges a Jordi Pujol, ni el comte de Godó podria fer veure que protegeix els interessos de Catalunya com si fos Francesc Cambó. Malgrat els llaços grocs i els líders empresonats fa riure que en plena globalització, ERC i La Vanguardia tractin Catalunya com una figureta de Lladró a punt de trencar-se. Ara els catalans ja no es dissolen quan marxen a l’exili i la memòria del país va emergint amb força, sense que hi hagi forma de silenciar-la. 

Com que les elits i els partits que van acceptar les amenaces de Madrid no saben pensar fora dels esquemes de la repressió insisteixen en els tòpics de les èpoques passades, però el passat no tornarà i el futur està per escriure. El vell catalanisme va néixer de la possibilitat real que cada català tenia de ser eliminat físicament. Avui els tòpics que li van donar cos són com aquesta literatura afectada de pessimisme que es justifica, per muntar els seus petits drames morbosos, amb el fet que la vida no sigui tan regalada com en el paradís d’Adam i Eva.