La secció d’Internacional d’El País portava aquest cap de setmana un reportatge sobre els gitanos de Perpinyà que semblava relacionat amb la campanya de Manuel Valls a Barcelona. Fa dies que els diaris de paper miren d’aplanar el terreny al mercenari de París. Valls és una peça indispensable en l’imaginari de bijuteria que la propaganda espanyola intenta construir per reduir l’independentisme a un folklore controlat, més o menys rendible.

Una vegada el conflicte amb Espanya s’ha internacionalitzat, Madrid ha perdut la capacitat d'amagar durant més temps la existència de la nació catalana. Jo encara recordo passar per italià i fins i tot per hongarès o per israelià en algunes capitals d’Europa. Tot i la projecció internacional que han tingut artistes independentistes com Gaudí o com Miró, fins fa pocs anys Catalunya era una nació desconeguda, a diferència del Quebec o Escòcia.

Quan els gitanos de Perpinyà no apareixien als diaris, la majoria de principatins que sortien a l’estranger deien que eren de Barcelona per no haver de donar explicacions ni identificar-se amb Espanya. El 1992 es va intentar imposar la normalització d’aquest barcelonisme d’origen franquista, que tan bé representava Samaranch, amb l'excusa dels Jocs Olímpics. L’èxit de l’1 d’octubre ha fet que els sectors més ferotges de l’unionisme s'enyorin del Cobi i esperin monsieur Valls com si fos el general Mola. 

Amb el dret a l’autodeterminació sobre la taula, la principal preocupació de l’Estat és que Catalunya no trasbalsi Europa més del compte. Abans de l’estiu, Foreign Affairs advertia que el nombre de moviments independentistes s’ha multiplicat al món els darrers anys i que els pobres resultats que han donat les vies pacífiques podrien convertir en un polvorí alguns països democràtics que fins ara eren estables.

Mirar de reduir la nació catalana a l’antropologia sembla l’única alternativa espanyola a les porres de l’1 d’octubre. La insistència de Josep Borrell a indicar que Catalunya és una nació exclusivament cultural està en sintonia amb la insistència de Marc Bassets a remarcar que els gitanos de Perpinyà parlen un català magnífic. No és innocent que El País pari atenció a la degradació del barri gitano de Perpinyà i no pas als excrements de gos que omplen, des de sempre, la rampa del Palau dels Reis de Mallorca. 

Utilitzats com una arma electoral, els gitanos del Rosselló poden servir a Valls per reivindicar els seus orígens i per netejar la seva fama de racista. Com deia La Vanguardia fa uns dies, per guanyar l’Ajuntament de Barcelona, Valls necessita treure’s la llufa d’alcaldable espanyolista. El problema és que, per poder abraçar el catalanisme sense atiar l’incendi referendari, necessita que el país abraci una identitat sense atributs polítics. 

Junqueras ha vist la jugada i s’ha sumat al circ tribalitzador que proposa Espanya. El líder d’ERC ha descavalcat Alfred Bosch no pas perquè sigui un mal candidat, que ho és, sinó perquè és un producte de les consultes que van apoderar els catalans davant dels sistema de partits autonomista entre 2009 i 2011. Bosch cau per no haver sabut consolidar-se amb la força que li havien donat els 250.000 vots de la consulta de Barcelona.

Si les velles elits barcelonines aconsegueixen controlar Catalunya estaran en una situació excel·lent per negociar privilegis amb Madrid i amb Brussel·les a canvi que res no es mogui i, potser, d'obtenir petites concessions folklòriques. Per aconseguir-ho, necessiten guanyar les eleccions a Barcelona i convertir els deu anys de debat polític que va costar arribar fins a l’1 d’octubre en una dialèctica entre porres i barretines. 

El País descriu així un dels caps de la comunitat gitana de Perpinyà: “L’anomenen Os de Peluix, Nounours en francès, parla un català genuí i tancat, té un talent estrany per intimidar i per afalagar alhora. Amb la seva batalla per aturar la destrucció d’edificis al barri medieval de Perpinyà, ha posat en escac l’Ajuntament i ha arribat a mobilitzar per a la seva causa consellers del president Emmanuel Macron.” 

Quan he acabat de llegir el reportatge he pensat que Valls o Maragall, o el mateix Junqueras, bé podrien ser l’"Os de Peluix" de la futura Catalunya principatina. Els dos candidats a l’alcaldia de Barcelona intentaran fer veure que representen dues opcions oposades, però en realitat són el mateix pinso de sempre. El mateix intent francoespanyol de mantenir la nació catalana sota terra o aferrada a institucions caduques i folklòriques.