Aquest diumenge, el Guillem Martínez va publicar a Contexto una conversa amb Jordi Amat i Gonzalo Torné que va anar de pet a la carpeta que tinc oberta per estudiar els fenòmens de postguerra. Mentre llegia l’article, no em treia del cap la fotografia de l’Amat que il·lustrava el text. La barba de ressaca, la cara balba i seriosa, la mirada enterbolida per algun pensament greu. El quadre era perfecte per al títol de la peça: "Cultura catalana: un hivern postnuclear?".
Em va fer gràcia perquè Torné apareixia al costat de l’articulista de La Vanguardia despentinat, però somrient. També feia cara d’acabar-se de llevar, però en comptes d’aparèixer amb una samarreta de coll gastat i una informalitat trista, de senyor que ha treballat tota la nit, lluïa una camisa i una americana despreocupada, de bohemi d’ocasió. Se’l veia més viu, més despert, menys preocupat pel seu futur. Com si hagués d’anar a tancar les vacances en alguna terrassa empordanesa, abans de tornar a Barcelona.
La raspallada que Martínez feia als entrevistats també era fidel a la fotografia. Torné era presentat com un novel·lista en castellà en eclosió, “un espectacle inusual i digne de veure”. En canvi, l’Amat apareixia als ulls de Martínez com un escriptor heroic, que s’ha complicat la vida i s’ha enfrontat als mites de la tribu amb una obra incompresa i trencadora. La sensació d’haver entrat al túnel del temps tenia el seu moment més còmic quan Martínez es declarava partidari “d’épater le bourgeois” en una conversa “transversal”.
Als anys vuitanta, Pere Calders ja feia esment dels intel·lectuals que utilitzen Catalunya per disfressar d’heroisme la por que els fa desafiar les manies de l’Estat. No és el cas de Torné, que preferiria que Franco ressuscités, abans de veure com s’aplica el resultat d’un referèndum. Però sí que és el cas d’Amat i de Martínez, que naveguen en la crítica a la cultura processista per no haver d’aprofundir en el conflicte nacional i poder escriure en castellà.
De fet, Amat i Martínez no deixen de ser un plat de segona categoria, per a Torné. Des de l’octubre del 2017, el novel·lista ha intentat atraure a Contexto figures com Marina Porras, Abel Cutillas o Miquel Bonet i ha fracassat en tots els seus intents; ni tan sols ha pogut amb Adrià Pujol, malgrat la rosca que li fa a Twitter. Era previsible que la “conversa transversal” consistiria a vendre escriptores feministes i a malparlar de l’independentisme posant-lo tot al mateix sac.
Marina Porras va fer un fil a Twitter que explica molt bé l’objectiu de la comèdia. Qualsevol visió de la tradició que posi el conflicte nacional al centre o li doni una importància rellevant és tractada sempre de reduccionista i d’inconsistent per la policia erudita de torn. Les crítiques que Amat i Torné feien als plantejaments de Porras sobre Gabriel Ferrater, sense ni tan sols molestar-se a citar-la, els he viscut jo amb Josep Pla, Nèstor Luján o Lluís Companys.
Per comprendre l’abast de l’hivern nuclear, seria més útil preguntar-se per què Jordi Amat torna a riure les gràcies a Francesc Marc Álvaro, o per què continua imitant l’Enric Juliana, a la seva edat, o per què publica articles cada dia més deixats i mal escrits. Tothom sap que si la senyora Porras fa la seva tesi sobre Ferrater li donarà mil voltes al llibre de l’Amat, per molt que La Vanguardia, Contexto o TV3 toquin els timbals.
Durant la conversa, es criticava la tendència que l’independentisme té a deixar-se arrossegar al pensament màgic. Jo no soc partidari d’emprar conceptes que semblen sortits d’un tuit de Gabriel Rufián. Però, per mi, pensament màgic seria pretendre que els comuns tenien cap possibilitat de desmuntar la paradeta caciquil. O separar la producció d’una cultura de la seva relació amb el poder. O parlar de l’obra de Torné sense fer constar que és un producte literari típic d’una societat de nous rics sense una experiència sòlida del luxe i la cultura.
Criticar l’herència del pujolisme pretenent que n’hi ha prou de crear un altre pamflet en català, desinfectat de veus que molestin l’estat espanyol, per tenir tranquil el galliner, sí que és pensament màgic. El règim de Vichy necessita uns enemics que inflin globus per crear una dialèctica que l’aguanti. Martínez és el cronista ideal per fer de contrapunt als discursos de Quim Torra i Pilar Rahola. En la prosa estrafeta i sincopada dels seus articles sobre el procés ja es veia que darrere de les seves crítiques no hi havia res que no fos la seva vanitat ferida i l’ogre espanyol. O sigui, un altre esclau.