A Espanya hi ha, en aquests moments, quatre tipus d'expresidents del govern. Hi ha Felipe González, al capdavant del govern espanyol entre 1982 i 1996 i, ara per ara, el que més anys ha estat a la Moncloa. Encara que socialista, la seva opinió és més escoltada avui al PP que al PSOE i el seu nivell d'incidència a l'organització i la militància és més aviat escassa una vegada Pedro Sánchez l'ha transformada girant-la com un mitjó. Hi ha també, en aquest espai polític, José Luis Rodríguez Zapatero, president entre 2004 i 2011. La seva implicació en política des que va abandonar el càrrec ha anat, clarament, de menys a més i ha estat en aquesta legislatura, després de les eleccions del 2023, quan ha tingut una intervenció clarament rellevant i significativa. A mesura que el declivi de Sánchez es feia evident, el seu protagonisme es feia més important fins a ser, en aquests moments, qui es trenca l'esquena a l'interior del partit i aguanta les relacions amb Carles Puigdemont i, per extensió, amb Junts per Catalunya. Zapatero, d'un paper pretesament buscat a l'ombra, ha passat a guàrdia pretorià a ulls de tots, també de la justícia.

Hi ha també Mariano Rajoy, president entre 2011 i 2018, i, fidel a la seva biografia, allunyat dels debats mediàtics. Apareix disciplinadament quan el PP li truca i torna a l'ostracisme amb absoluta normalitat i sense demanar res a canvi. I, finalment, hi ha José María Aznar, que va ocupar la Moncloa entre el 1996 i el 2004 i que es va quedar sense herència a repartir entre els seus per la pèssima gestió que va fer dels atemptats gihadistes de Madrid de l'11-M. La història política d'Aznar com a governant està marcada per la seva arribada a la presidència amb cessions als nacionalistes de CiU amb Jordi Pujol i Duran Lleida i del PNB de Xabier Arzalluz i, com hem assenyalat, per la seva sortida. Als dos nacionalismes va haver de fer concessions que no va portar gaire bé per assegurar-se el poder i el pas dels anys ho ha anat deixant clar. A ambdós els va donar, en termes de poder, el que cap president del govern espanyol no ha hagut d'acabar cedint i això ho ha intentat corregir amb una agressivitat dialèctica molt pròpia de qui vol fer-se perdonar a Madrid per no ser assenyalat.

Dubto molt que la política de terra cremada amb Catalunya i el País Basc acabi donant algun resultat al PP

Amb aquell món nacionalista va trencar bona part dels ponts amb el canvi de segle. Amb el PNB ha tardat més, però s'hi esforça d'algun temps ençà cada vegada que té ocasió. Gairebé sembla que sigui com una croada que lliura al seu interior i amb la qual vulgui trencar qualsevol intent de seducció que pugui fer Alberto Núñez Feijóo. Per a això té Aznar la FAES, la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials, aquest laboratori d'idees que tracta que el PP només es pugui entendre amb Vox, ja que destrueix tots els ponts al seu voltant. Aquest dijous, per exemple, ha fet una nota sobre el PNB, el partit que avui presideix Aitor Esteban, que és com llançar cianur a qualsevol conversa de futura entesa. Diu la FAES, referint-se al partit basc, que amb els seus vots també va ajudar des d'Euskadi a tombar Mariano Rajoy a la moció de censura: "El que no sembla haver previst llavors aquell PNB, aparentment turmentat pels seus dubtes, és que acabaria com a víctima del pim, pam, pum desencadenat per Sánchez de la mà de Bildu i que, per efecte rebot de la seva decisió autodestructiva, es convertiria simultàniament en factor d'inestabilitat nacional, còmplice polític actiu del socialisme més corrupte i principal causant de la decadència i dels creixents problemes polítics i socials del País Basc. Si "pagafantes" fos al diccionari de la RAE es definiria aproximadament com el que el PNB és avui per a Sánchez i per a Bildu, a costa de si mateix i de la societat basca".

El PP és un partit marginal tant a Catalunya com a Euskadi. Allunyat de la centralitat política i amb un creixement molt limitat perquè el seu espai a Espanya com a alternativa al PSOE ja està ocupat per Junts i el PNB, a més de, tangencialment, pel PSC i el PSE-EE. Dubto molt que la política de terra cremada li acabi donant algun resultat, ja que ho ha provat tot i mai no ha estat als governs de Catalunya i del País Basc. El mateix els passa a les municipals, als ajuntaments, i només s'ha obert pas quan els seus líders, com Xavier Garcia Albiol, per exemple, a Badalona, ha acabat practicant una política molt personalista i ha deixat les sigles al calaix. Ara, Aznar busca estar a matadegolla amb les forces perifèriques, tocant el tambor i marcant el pas a Feijóo com a defensor de les essències. Casualment, o no, l'endemà que Feijóo proposés a Puigdemont posar el comptador a zero. Res més lluny del que vol Aznar, que deu tenir algunes de les seves famoses llibretes blaves d'antany atapeïdes de retrets i de factures a cobrar-se.