De vegades, tinc la temptació de dir: “Això és blanc”. O bé: “Això és negre”. I tan aviat ho he dit voldria tornar enrere, com quan acabes de fer l’amor i sents nostàlgia del teu cos intel·ligent. Les relacions fàl·liques amb la veritat en el fons són fruit de la feblesa o de la urgència. Les relacions amb les idees, com les relacions amb les persones i amb el món, i fins i tot amb un mateix, són un problema de distància més que no pas de penetració.

Potser no hi ha una distància perfecta amb cada cosa, però sí que hi ha una distància ideal amb tot per a cada moment. Res no es pot donar ni posseir però tot es pot agafar i traduir. La intel·ligència, si no serveix per traduir lliurement allò que apareix lliurement al teu davant, no serveix per a res. Per això, com més vols controlar el món més pesat es torna el buit, i com més deixes que el món passi davant teu, més possibilitats tens d'acabar-lo transformant d’una manera vital i creativa.

Tota l’alegria de viure es redueix a un problema de saber traduir bé allò que d'entrada no t'encaixa o veus d'una manera massa clara i maniquea. De vegades, per traduir amb gràcia, cal sortir a pasturar uns dies. De vegades cal deixar que les coses grans s'allunyin per redescobrir els matisos de les més petites i concretes. A la llarga, surt més a compte esforçar-se a traduir el món que et passa per davant que insistir a transmetre a les persones que t'estimes allò que no es pot donar ni rebre.

És traduint allò que ve de fora que s'eixampla el teu món i el dels altres amb les formes sorprenents que es poden arribar a donar a l'absurd. La bellesa no es pot imitar ni posseir. La bellesa es posseeix lliurement a si mateixa i et convida a mirar-te en el reflex de la seva llum. Cadascú necessita el seu temps i el seu espai i, com més alta és l’ambició, més força interior cal per dominar els abismes del poder i de la llibertat que t'acaben xuclant l'ànima, quan es descontrolen. 

Traduir és aprendre a destil·lar el somriure etern de cada cosa, és aprendre a mantenir la proporció al bell mig de la tempesta; és tenir molta paciència i picar pedra o badar sense intentar forçar ben bé cap resultat concret.