La perspectiva de noves eleccions autonòmiques ha acabat d’enfollir el clima polític. La Generalitat és una peça decisiva en el pla de restauració dissenyat per la Zarzuela, el pont aeri i la Moncloa. Un resultat equivocat engegaria a rodar part dels esforços que l’Estat ha fet els darrers anys per segrestar els polítics i convertir les institucions en la seva particular trinxera patriòtica.
Les eleccions estan pensades perquè ERC i JxCat puguin tornar a pactar alliberats de la pressió que el record de l’1 d’octubre i l’arbitrarietat de la justícia espanyola han exercit sobre els seus líders. Com ja vaig avançar quan va ser investit, la funció de Quim Torra era fer veure que intentava aplicar l’1 d’octubre i no podia. El menyspreu amb què La Vanguardia en parla em fa pensar que, malgrat totes les travesses, és el candidat preferit del sistema.
El PSC ja ha dit que no investirà cap presidenciable d’ERC, i Ciutadans i PP semblen disposats a refundar l’ultranacionalisme espanyol de Vidal Quadras que Josep Piqué va mirar de liquidar. Torra és ideal per replicar els debats dels anys vuitanta i noranta sense el contingut històric explosiu que va minar el prestigi de la Transició. L’única manera de restaurar l’autonomia sense que esdevingui un perill és convertir-la en una sàtira o una reserva índia.
Ara mateix només l’aparició de nous partits independentistes podria esberlar l’estratègia espanyola. Puigdemont ja està amortitzat, tot i que sempre hi ha la possibilitat que s’empassi el moviment de primàries, com es va empassar el referèndum, amb l’alegria d’aquests gossos guardians que els lladres neutralitzen amb pilotes de carn enverinada. El FNC també posa en evidència que JxCat i ERC són dues cares dels mateixos interessos, però és massa feréstec.
El poder excepcional que Pedro Sánchez ha donat al seu director de gabinet perquè controli els ministres recorda la mena d’autoritarisme blanc que va emergint a Espanya. Quan Europa encara era un oasi, vaig llegir que els hereus de Goebbels tornarien disfressats de demòcrates respectables amb americana i corbata. Té gràcia, doncs, que el feixisme s’hagi convertit en el boc expiatori de la unitat d’Espanya ―igual el terrorisme en els anys d’autonomia, o que el comunisme en temps de Franco.
El nou antifeixisme és com aquest llibre que traurà Marta Pascal i que, si estic ben informat, es titularà Perdre la por. La flexibilitat de les paraules i els discursos és un misteri, en democràcia. Sabem quina capacitat deshumanitzadora té la propaganda en els règims dictatorials que apliquen obertament la violència, però encara no sabem quin és el punt de no retorn de la retòrica en un estat democràtic.
Suposo que, a diferència dels anglesos, que són irreductiblement empírics, acabarem per esbrinar-ho.