Eres tan bona persona que una mica més i aconsegueixes de matar-me. Et vaig pescar en una festa fugint d’una noia que estava molt més bona, que era molt més rica i també molt més pesada. Em feia gràcia el teu aire silvestre, de flor de camp. M’agradava l’alegria que gastaves en aquells cercles de noies que es vestien, actuaven i fins i tot gemegaven com a les pel·lícules. M’agradava que anessis per la universitat dient bon dia a tothom com si fossis Cocodrilo Dundee a Nova York.

Aquella naturalitat desendreçada i perfumada de Ducados aviat em va pesar. El meu primer amor també era una cabra però me la mirava com si fos una obra d’art. No em cansava de contemplar-la, no li veia els defectes físics, malgrat que els hauria pogut descriure tots minuciosament en una carta. Quan apareixies per sorpresa el cor em feia un bot d’espant. Era com si la imatge que el meu cap s’havia fet de tu esclatés com un gerro en caure a terra i hagués de córrer a recompondre-la. 

Com que no sabia que l’amor ja distingeix per ell mateix entre allò que sembla igual, quan pensava de deixar-te no trobava un motiu clar i les teves llàgrimes m'ennuegaven i m'omplien de remordiments. El cap em deia una cosa i el cos una altra i no sabia confiar en la meva intuïció, perquè ni tan sols sabia que en tenia. A poc a poc em vaig partir en dos i vaig començar a viure amb la part de mi que em molestava encadenada al soterrani. Potser si la bèstia hagués sigut més feble l'hauria domesticat plastificant els sentiments, buscant consol en alguns vicis, amagant-me sota les faldilles sexys i enlluernadores de la cultura.

Com que em feia mal l’esquena, un dia vaig anar a un metge i em va dir: "la teva postura corporal és la d’un animal que està a punt de fugir corrent d’un depredador". D'entrada no vaig sospitar de tu perquè em queies molt bé i perquè sabia que no em volies mal. Vaig mirar de corregir el cos, però el mal d’esquena persistia. Vaig intentar reduir el meu món i em vaig posar aquelles ruqueres que impedeixen que l’ase es desviï del camí, però n’hi havia prou amb un raig de llum descontrolat perquè s’obrís l’abisme davant meu.

Incapaç de donar sentit als discursos tan perfectes que havia escoltat a casa i a l’escola, el meu cos es va anar afeblint de culpa. Vaig trigar temps a admetre que em convenia arrencar les cabelleres d’uns quants ídols abans que el meu cervell no acabés de destruir-me. Un dia vaig anar a jugar a futbol i em vaig fer mal de manera absurda per falta de concentració. Ara puc dir que el meu cap estava disposat a enviar-me al llit i fins i tot m'hauria convertit, si hagués pogut, en un invàlid; per obligar-me a deixar que m'estimessis el meu cervell hauria fet el que calgués. 

En aquelles setmanes o mesos que vaig passar amb l’esquena feta merda vaig tenir per primer cop la necessitat de buscar confort en els llibres. Si no hagués sigut pel mal que em feia el teu amor i la teva bona fe no crec que Josep Pla i jo haguéssim arribat a ser amics. Quan la gent sent la fiblada de la mort, tendeix a plegar veles i a tancar-se a casa horroritzada. Jo hauria volgut fer el mateix, però vaig començar a preguntar-me si l’abnegació que demana tenir una vida gran en el meu cas passava per assumir aquelles cadenes o trencar-les.

Els esforços que vaig fer per ser un bon xicot van ser titànics. Per estalviar-me el camí cruel que et permet gaudir de l'infinit, vaig posar tanta resistència i em vaig odiar tan com vaig poder. Només després de tu vaig aprendre, lentament, a viure sense por a morir, sense por a quedar-me sol, sense por a ferir o a decebre a ningú. Leonard Cohen va dir als setanta anys que havia entès que hauria pogut ser fruiter en comptes de cantant. Però em sembla que s’equivocava. Jo volia ser taxista i gràcies a tu vaig començar a entendre que el camí que t’estalvies s’omple de dimonis i de bandolers i que és la por a patir el que et mata més de pressa i silenciosament.