La direcció de TV3 ens va sorprendre diumenge amb un programa sobre el català que recordava els temps més frívols del franquisme. Al llibre de Josep Pla ja vaig advertir que la generació nascuda als anys seixanta té tendència a l’autoboicot perquè va ser educada quan la censura havia normalitzat tant els seus missatges que fins i tot l’oposició treballava per la dictadura.

Només des de la malvolença, o des de l’estupidesa més profunda, es pot promoure l’emissió d’un programa sobre el futur del català en les condicions polítiques actuals. Si els periodistes de TV3 no poden, ni tan sols, emprar lliurement el terme “presos polítics”, per què haurien de poder plantejar amb llibertat de consciència un debat seriós sobre el moll de l’os del conflicte entre Catalunya i Espanya.

No és innocent que TV3 convidés figures com Víctor Amela, que va guanyar el premi Ramon Llull amb una novel·la infumable, literalment traduïda del castellà amb el Google Translator. O que doni un altaveu tan exagerat als discursos tremendistes de Carme Junyent, que agraden sobretot a diaris com VilaWeb, que han viscut dels sentiments dels votants independentistes durant tot el procés. 

Antoni Tàpies va explicar-ho a un periodista del New Yorker, als anys seixanta, quan el català començava a revifar de la mà de capellans i comunistes, amb la primera obertura de la dictadura. L’extermini, deia, va més enllà de la violència, la propaganda i la censura. El que realment continua prohibit ―explicava llavors el pintor― és pensar en català. Segons Tàpies, el català corria el risc de morir perquè Espanya impedia que es pogués utilitzar per parlar públicament de res important.

L’independentisme va trencar aquesta tendència durant un temps, fins que els partits processistes s’hi van posar davant per poder controlar el pressupost autonòmic. Ara, igual que en temps de Franco, les elits de Madrid i Barcelona tornen a estar d’acord que l’objectiu és excloure l’imaginari del país rebel dels grans debats, perquè mori en espais petits, corromputs per passions i pors encara més petites. 

La dictadura va intentar utilitzar la immigració per tal que una mà innocent acabés la feina que l’exèrcit no havia pogut enllestir sol, després de segles d’intentar-ho. Des de 1975, sempre que el català es normalitza l’Estat mira d’esprémer les escorrialles d’aquesta política. Com que una democràcia no pot exercir la violència de forma crua es tracta de fer creure als catalans que Catalunya s’estingeix i està dividida.

La realitat, però, és que Espanya sí que està fatalment dividida i per això ha tingut problemes de terrorisme i s’ha hagut d’inventar llengües i partits estrambòtics perquè el castellà mantingués les posicions aconseguides per la força a València, Mallorca i l’Aragó. És Espanya que no té un govern estable perquè els seus partits no es posen d’acord sobre el grau de repressió que cal exercir contra els catalans que volen la independència.

És Espanya que ha de celebrar judicis farsa i obligar els catalans a declarar en castellà perquè no quedi més clar davant del món que és un país fallit, amb una cultura cridanera i deficitària, que una part important de la seva població menysprea o odia de forma més o menys secreta. És Espanya que cau a trossos i per això va haver de portar la policia a pegar velletes com Neus Català, que es van passar el segle XX combatent el feixisme.

La indigència intel·lectual dels programadors de TV3 aviat igualarà la d’Inés Arrimadas, que l’altre dia afirmava que no hi ha manera de ser català sense ser espanyol, com si al Rosselló no n’estigués ple, de catalans. Els editors de TV3 fa temps que pensen com si treballessin a La Vanguardia, que ahir es fumia dels anglesos que prefereixen veure Irlanda reunificada i Escòcia independent que no pas renunciar a veure aplicat el referèndum sobre la Unió Europea.

El Financial Times portava aquest cap de setmana una ressenya molt interessant sobre el llibre que Donald Sassoon ha dedicat als orígens del capitalisme. Entre altres coses, el professor d’història comparada de la Queen Mary University hi explica que l’imperialisme europeu no va ser pas una conseqüència de la força expansiva del capitalisme, sinó més aviat un producte de les seves febleses i contradiccions. 

El capitalisme ―explica Sassoon en el llibre― va forjar els Estats-nació moderns, però justament per això cada vegada que un país europeu veia amenaçat el seu model econòmic ho tapava accentuant la seva dèria colonitzadora. Encara avui l’únic problema gros que té Catalunya és que, malgrat els famosos 500 milions de castellanoparlants que hi ha al món, l’Estat espanyol no s’aguanta si no persegueix, tribalitza i arracona la llengua catalana a tot el seu territori.

L’idioma que els nens parlen al pati de l’escola té importància en la mesura que és un símptoma d’aquesta política llefiscosa i vella.