Les estratègies de Mad Horse Puigdemont cada dia em fan pensar més en una cosa que jo deia quan tenia 15 anys, portava cabellera de roquer i anava pel món repetint de manera compulsiva: "A mi no me la fots". Llavors no hauria sabut explicar de forma precisa quin significat tenia per mi aquesta expressió, ni per què la repetia tan sovint de seguida que alguna actitud em feia sospitar.

Viure en un país ocupat t'obliga a estar atent a detalls insignificants. Has d'aprendre a conviure amb la confusió i acceptar la fragilitat de les coses evidents sense caure en les èpiques barates de l'escepticisme o la insatisfacció. Com que gairebé tothom està en fals, has de vigilar que la bona fe no et faci pagar el pollastre que es mengen els altres, com si tu fossis Jesucrist però en petit.

Puigdemont és un exemple excel·lent del català murri i esquiu que s'acaba fent malbé el cervell a còpia de fingir i d'abusar del repertori de truquets i d'autoenganys. La decisió de donar suport a la investidura de Jordi Sánchez feia la pinta de seguir la mateixa lògica que la falsa declaració d'independència que va promoure quan ja havia dit que convocaria eleccions. O que viatge, a priori perillós, ara aparentment tan exitós, que va acabar amb la seva detenció, just en el moment que uns li demanaven que renunciés a l'acta de diputat i els altres que exigís de ser investit.

Quan el president se sent atrapat sempre surt per la tangent. Acostumat a sobreviure en un entorn hostil, crear situacions grotesques és la seva manera de deixar que la realitat vagi atrapant els comediants de Barcelona i de Madrid, sense enfrontar-s'hi mai de cara. El gran truc nacional és embolicar la troca per protegir-se rere el caos, esperant que la sort o que l'esforç d'algú altre més honest i decidit hi faci més que un mateix.

És així com, els darrers segles, Catalunya ha caigut de forma cíclica en el caos i com Puigdemont va portar els polítics del país fins al referèndum que mai no van voler. També és així com ara el president porta el país cap a la confrontació directa amb Espanya i a la mort de l'autonomia que els unionistes intenten ressuscitar, per tancar una ferida que va gangrenant la legitimitat democràtica de l'Estat. 

Total, Sánchez no li podia fer cap mal des d'una presó espanyola. Un president que no pugui inaugurar escoles i manar des del Palau de la Generalitat sempre serà un president de fireta al costat seu. Ni que sigui perquè ell va declarar la independència i, encara que no tingués intenció d'aplicar-la, va atrapar el seu partit i el de Junqueras en la frondosa teranyina de mentides que havien creat. 

Puigdemont sap que la independència és l'única opció que li queda a Catalunya. El processament del Major Trapero ha convertit el mantra de "la presidència efectiva" dels que el volien apartar en una broma encara més pesada. Tot i així, l'arrogància farà que molts dels seus companys de partit segueixin preferint morir en la mentida, disfressant la repressió de pacte, que lluitar per la llibertat del seu país. 

Ara que Alemanya ha descartat la rebel·lió, si el president no fos tan murri demanaria de ser investit per aplicar les lleis de desconnexió immediatament, com fa la ANC, o bé forçaria noves eleccions per reforçar la idea que l'autodeterminació no és un delicte en cap país normal d'Europa. Com que és un súper murri pot ser que tingui la temptació de deixar-se investir, per tot seguit aparcar la República un altre cop, mentre insisteix a demanar a Europa un diàleg amb Espanya que no es produirà de cap manera, i que anirà degradant la situació.