Ara que Phillip Roth s’ha mort em resulta encara més fàcil de dir que Michel Houellebecq és un dels pocs escriptors vius que m’ha dit alguna cosa. Roth m’agrada, però em sembla un escriptor una mica repel·lent i pretensiós, ideal perquè n’abusin els crítics literaris europeus i les senyoretes que busquen tres peus al gat per donar-se un vernís de transcendència.

A diferència de Roth, que raspalla el lector perquè accepti la buidor de la seva existència pensant que podria ser encara pitjor, Houellebecq paga el preu de les aventures que viuen els seus protagonistes. Amb les exageracions de l’escriptor francès rius i et sents acompanyat. Amb Roth et sents vigilat per una mena de Déu fosc i lerrouxista, que t’espanta perquè paguis la hipoteca i no et fiquis en problemes.

Houellebecq és sardònic però sempre és lluminós. Submissió, la seva darrera novel·la, va tant a l'arrel de la crisi de les democràcies que alguns l’han comparat amb 1984, de George Orwell. La novel·la explica la decadència de la societat francesa a través de la història d’un professor universitari avorrit, que ha perdut la força i la curiositat i ja només pensa a casar-se perquè no sap què fer amb la seva vida. 

El punt escandalós de la història, que juga amb els tabús feministes, és la docilitat amb la qual França accepta la presidència d’un polític islamista que canvia el país de cap a peus. Com en la resta dels seus llibres, Houellebecq furga en la baixa qualitat de l’individualisme occidental. L'escriptor torna a pintar un europeu mandrós i obsedit pel sexe, però aquesta vegada li dona una sortida.

La tesi de fons del llibre és que no són els governants que tiranitzen el poble sinó que és el poble que en el fons demana, que implora, ésser tiranitzat d'una manera o altra. A la França de Houellebecq els diners d’Aràbia Saudita són suficients per doblegar sense resistència els valors il·lustrats i la tradició laica de la república. El protagonista troba en la poligàmia i un bon augment de sou motius suficients per convertir-se. 

La novel·la explica d'una forma tan clara i tan senzilla la transició pacífica entre la França il·lustrada i la França islamista que ho fa creïble. En una entrevista vaig llegir que Roth deia que tant se val les coses que sàpigues i quantes coses pensis perquè mai no estaràs per sobre del sexe. Per Houellebecq el sexe és només l’expressió més capitalista i desesperada de la necessitat que l’home té de pertànyer i de sotmetre’s.

Mentre llegia el llibre no deixava de pensar en les mentides del procés i en la força insospitada que les empreses de l’Ibex han donat a Ciudadanos. En uns països que han erosionat la tradició i la identitat fins a convertir el benestar en l’única idea integradora, els diners semblen capaços d’omplir amb qualsevol cosa la buidor de l’europeu culte i cosmopolita. Sobretot si venen acompanyats de promeses i de paraules tranquil·litzadores.