Vaig llegir l’article que López Burniol va publicar dissabte a La Vanguardia amb una barreja d’astorament, de curiositat i d’indignació ingènua. El diari dels Godó fa dies que viu abocat a promoure l’entesa entre ERC i el PSOE i l’article de Burniol desentonava amb una estridència estranya i barroera.

Burniol venia a dir que l’Estat no es pot permetre tenir un govern que sigui fruit d’un pacte amb ERC, mentre els republicans no renunciïn a l’autodeterminació. Com passa sovint a la premsa catalana quan els articulistes defensen posicions d’encàrrec que els obliguen a fer un tomb creatiu sobtat, el notari se servia d’una metàfora lacrimògena. 

Burniol recordava una senyora “catalana” que va presentar-se al seu despatx per reordenar l'herència. Sembla que el notari no es va poder estar d’assenyalar-li que el nou testament excloïa el seu marit i que la clienta li va respondre, després d’explicar-li alguna intimitat: “No li deixo res perquè si jo no em respecto a mi mateixa, qui em respectarà?”.

La tesi de Burniol era que Espanya es perdria el respecte a si mateixa si el PSOE no tenia un atac de dignitat com aquests que tan sovint tenim a Catalunya. Després de perdonar la vida a Podemos, l’article demanava a Sánchez que evités de tractar amb els republicans ni que fos amb fórmules estètiques, i que explorés l’entesa amb el PP i Ciutadans.

Com que Burniol no escriu res que no estigui sancionat pels guardians del galliner, i recordo quins elogis feia a Podemos i com retreia a Rajoy que no donés més marge a Mas durant la broma del 9-N, dedueixo que creixen els números d’anar a terceres eleccions. L’actitud submisa d’ERC seria, en part, una puteria, una forma de protegir-se de les marranades de l’Estat, que ja es veu que intenta guanyar temps per preparar una gran coalició PSOE-PP.

L’autodeterminació ha somogut els fonaments de la democràcia espanyola i l’Estat es disposa a xutar la pilota ben endavant, amb un enrocament que li doni tants anys de marge com sigui possible. Tot i que la guingueta se li comença a desmuntar, Merkel ha pogut governar Alemanya durant anys com si fos una bassa d’oli, a base de grans coalicions. 

En el cas d’Espanya, com explico al meu Patreon, PP i PSOE rumien la forma de canviar la Constitució per poder-ne excloure l’independentisme sense acabar de destruir el mite de la Transició. Les raspatllades que Arcadi Espada i Javier Cercas reben aquests dies per les seves cagaradetes sobre el procés ens haurien de recordar que la literatura sempre va per davant de la política. 

L’Espanya de tota la vida espera amb impaciència més o menys secreta l’arribada d’un nou general Mola. Amb el replegament progressiu dels Estats Units, els països que vivien pressionats per la seva vigilància paternal i benefactora tornen a recuperar els trets primaris de la seva personalitat. Igual que ho veiem a Turquia, Rússia o la Xina, també ho podem veure a Espanya o França. 

Guiada per Burniol, doncs, és previsible que La Vanguardia endureixi la línia editorial, suposant que l’actual no sigui ja una comèdia per acabar d’ensorrar la reputació d’alguns polítics i articulistes. Unes terceres eleccions o un pacte de darrera hora amb el PP permetrien allargar la legislatura a Quim Torra i ajudarien els convergents a mantenir el control de la Generalitat, mentre l’Estat passeja ERC per Madrid com si fos una relíquia de la Guerra Civil.

Junqueras no és Mandela, com pretenen alguns, però els republicans no fan altra cosa que evidenciar que Catalunya és un país ocupat, amb un altre sentit de la justícia, posant-lo en les negociacions. Per molt que els despistats comparin Puigdemont amb el comte de Montecristo, el president exiliat només és un reclam electoral. Només quan la derrota sigui clara i molt menys provisional potser els espanyols i els convergents li deixaran fer un Tarradellas per acabar de segellar-la. 

Abans, però, caldrà canviar la Constitució i contenir VOX i Podemos perquè no acabin de destruir-la des de dins. Com s’ha vist amb Pablo Iglesias i es veu també amb els escriptors “malotes” de Madrid, la trituradora d’ànimes funciona a tota màquina. La gestió que el processisme ha fet de l’1 d’octubre ha abaratit tant la repressió espanyola que amb una multa arbitrària es pot destruir la vida de la majoria d’independentistes joves.

Espanya sent la crida dels vells temps, de l’època en la qual un ministre podia dir que si un català era homosexual havia de demanar públicament perdó dues vegades a la plaça Catalunya. La catalanitat no té redempció en l’Espanya unitària dissenyada pels amos Burniol —que, per cert, sempre es va manifestar contrari al fet que La Vanguardia es publiqués en català a l’orella del comte—. La defensa de la unitat espanyola va camí de tornar a ser un gran negoci de molt pocs, cada dia més reaccionaris, més rics i més vells.