Te’m vas ficar a la pell a través d’algun detall petit que em va agafar amb la guàrdia baixa. Quan em vas dir que la vida consistia a treballar per gastar la paga extra de l’estiu, em vaig adonar que ho tenia molt fomut per escapar-me. En els combats eres astuta. Vesties el Kimono amb tan pudor que gairebé semblaves oriental. Però la meva imaginació no era tan desperta i retorçada com ho és ara.

No sé per què se’m va ficar al cap la idea de posar color a la teva vida, si ja se’t veia prou feliç amb la teva austeritat de pensionista afable. M’agradava que no necessitessis a ningú, la teva indiferència pels grans escenaris, que tinguessis la intuïció que hi ha coses que val més no saber mai, si no et veus en cor de lluitar molt per dominar-les.

La fascinació del teu cabell, de la teva pell, i dels teus pits i del teu cony, naturalment, van venir després. El que em va portar a tu eren les ganes d’encaixar amb l’entorn d’una forma que no fos impostada. Admirava la tranquil·litat amb la qual deixaves passar el temps, aquella resignació conventual de la qual mai t’avergonyies ni en feies gala. Era com si viure o morir fos un detall sense importància, com si no hi hagués res millor a fer en el món que anar al gimnàs per poder portar una vida casolana.

La teva senzillesa alegre em semblava molt més genuïna que la pedanteria de les noies de la universitat. El teu escepticisme era més espiritual i poc interessat que aquest que prediquen alguns intel·lectuals que es creuen que són savis. La capacitat d’adaptació i de camuflatge d'una dona pot tornar-se una força més salvatge que les ganes masculines de follar, quan pot disfressar-se amb raons sofisticades. A tu només et calia llegir a les nits per adormir-te o els diumenges per distreure't.

Si el primer amor em va descobrir que tenia sentiments, tu em vas encendre un foc que cap dels dos no s’esperava. Sense la comèdia, ni massa temes de conversa, només teníem el cos per acostar-nos l’un a l’altre. Érem igual que una cançó d’estiu d’aquestes que s’enganxen. Les millors cançons són prou vulgars perquè mai no et faci mandra d'escoltar-les. De vegades quan et deixava a casa, arribava a la meva habitació com si m’haguessin amputat, passaven hores fins que el meu cos no es calmava.

Segurament el desig no m’ha cremat mai més tan fort ni m’ha fet sentir tan ruc i vulnerable. Ara no explicarem les suades que vam fer i com al final vam perdre la virginitat. La qüestió és que vivies amb tan poques coses i eres de combustió tan lenta que jo em sentia com un nen en una pastisseria mirant de comportar-se. Una nit tornava cap a casa i un grup de noies em va demanar si els podia aparcar el cotxe. N’hi havia una que marxava a Mèxic per casar-se, es va posar nostàlgica i em vaig deixar portar. 

L’endemà vaig anar a casa teva com qui va a una execució, el carrer semblava el passadís d’una presó d'alta seguretat americana. Devien passar més de 15 anys fins que no et vaig tornar a veure. Tu seguies amb la teva vida de sempre, omplint el món amb els mateixos rituals, igual de guapa que quan la meva àvia em va dir: "aquesta noia et convé, té les dents sanes i blanques". No t’havies decidit a tenir fills, vivies amb el noi que havia vingut després i parlaves amb la mateixa simplicitat franca i alegre que tan m'agradava.

Mentrestant jo havia estudiat periodisme, m’havia doctorat, i havia publicat un parell o tres de llibres. Vaig pensar que el temps no ens havia tocat ni un pèl, i que un tigre i una tortuga marina es poden estimar, però que estan condemnats a separar-se. Què seria de la tortuga si hagués de viure en plena selva, o del tigre, si hagués de córrer en una platja? El cos només pot estimar a través de l’esperit, i la gent que es pensa el contrari acaba per corrompre una cosa i l’altre. Però la passió s'apaga quan el cervell comprèn de quins materials irreversibles està feta la distància.

Perquè el desig és una intuïció i l'amor una certesa. De vegades bòrnia, de vegades cega.