Al final, el desori provocat pel bitxet groc de Wuhan m’ha tornat a empènyer dolçament cap a James Salter. Primer vaig llegir un recull d’entrevistes, després em vaig comprar Solo faces. Ara he començat The hunters, la seva primera novel·la. La va publicar amb pseudònim mentre era a l’exèrcit i la va tornar a treure revisada al cap de 40 anys.
És difícil que un autor retingui durant tot un llibre el meu interès; soc més de fullejar i de volar intensament d’una flor a l’altra, com les papallones. Escric perquè llegir em fa mandra, però els llibres de Salter tenen l’encant de les pel·lícules americanes dels temps de Cary Grant i James Stewart. No et fan perdre el temps i toquen temes importants sense fer-ne un gra massa.
Quan acabi The hunters només em quedarà per llegir un llibre de contes i una altra novel·la primerenca que també va reescriure quan ja era un autor important, és a dir, després de publicar Light years i A sport and a pastime. Té gràcia aquesta fal·lera que m’ha agafat amb Salter. Suposo que el llegeixo com llegia Josep Pla, per donar-me la raó i per protegir-me d’un entorn que cada dia em sembla més dement.
Sigui a través d’un escalador, d’un pilot de guerra, o d’una dona empresonada en una gàbia d’or, Salter sempre dona voltes al mateix tema. Les seves històries sempre tracten d’explicar per què perdem el coratge que cal per distingir les ganes de viure de la por a morir-se. En quin moment i per quin motiu els afers pràctics de la vida comencen a fer miques el sentit de la nostra existència. Perquè el nostre pas pel món està condemnat a dissoldre’s en l’oblit o en la llegenda.
Ara que la política juga amb la idea que ens havíem fet de viure com uns reis fins ben passats els 90, potser no és mala idea llegir Salter. Segons un banc americà, l’acumulació de dades personals comercialitzables s’ha disparat des que va començar la pandèmia. Ens pensàvem que la tecnologia ens alliberaria dels problemes de salut i les limitacions de la intel·ligència, i ens trobem que, mentre els hospitals fan curt de mascaretes, les empreses i els polítics trafiquen amb les nostres pors i els nostres somnis.
La bona vida ens havia tornat retòrics i diletants, i la tecnologia i la pandèmia ens obligaran a lluitar un altre cop per la nostra ànima.