Ahir al vespre, en arribar a casa, em vaig trobar una amiga que llegia concentrada al sofà del menjador. És menuda i té unes orelles de follet que se li mouen quan alguna idea li interessa.

―Què fas? ―em va sortir de preguntar-li.

―Llegeixo ―em va respondre com si fos a casa seva.

A les mans hi tenia una edició de Penguin del llibre més famós de J. D. Salinger, The catcher in the rye. Quan vaig llegir-lo no sabia anglès i en vaig entendre poca cosa. Més enllà de la veu àcida del protagonista i de l’ambient de club de jazz que transmet el ritme de la prosa, només en recordo un passatge. 

Caulfield vol fer un petó a una noia i, mentre busca el coratge, desgrana un monòleg que avui seria rebut amb indignació. Una dona que no sigui una puta, diu Cauldfield, sempre t’acaba dient que paris. El problema és que no saps mai si t’ho diu perquè realment vol que t’aturis, si només està acollonida i necessita una empenta, o si el que busca és poder donar-te la culpa de la rebolcada que ella també desitja més que res al món, en cas que alguna cosa surti malament. 

El monòleg dura una pàgina. Vaig esclatar a riure quan Caufield explica que ell s’atura sempre que les noies li ho demanen, tot i saber que després se sentirà idiota. Caufield diu que s’atura perquè l’espanta veure fins a quin punt les dones són capaces de perdre l’oremus de seguida que es posen calentes amb quatre carícies. Només cal observar com es reparteixen les tendències compulsives, i com es posa una dona quan té gana, per constatar que el passatge toca os. 

Tinc present l’escena perquè em va suggerir la idea que, en una parella d’enamorats, la funció de l’home és obrir sexualment la dona, mentre que el paper de la dona és despertar la sensibilitat de l’home perquè aprengui a posar els seus propis límits amb una mica de coneixement. En tot cas, veure un altre cop el llibre em va recordar que, en un programa de Rac1, hi vaig sentir com l’amo de la Llibreria 22, Guillem Terribas, esmentava Salinger per explicar la reticència de Marta Rojals a deixar-se fotografiar.

La banalitat de la comparació em va fer somriure, i no només perquè se suposa que Terribas és un llibreter de prestigi. Deixo de banda que Rojals no està traumatitzada pel desembarcament de Normandia ni s’ha cagat mai en la seva societat amb la virulència que ho va fer Salinger. Salinger va prendre la decisió d’amagar-se quan l’èxit del seu llibre li va començar a semblar artificial, no pas abans de convertir-se en un fenomen literari, com en el cas de Rojals.

El comentari de Terribas em va recordar per quina raó Salinger va desaparèixer dels diaris i va deixar de publicar, però sobretot em va fer entendre per què la darrera novel·la de Marta Rojals ha tingut una recepció tan estranya. Els crítics i els lectors encara li tenen por perquè és una escriptora d’èxit i la bestiola que tots portem a dins tendeix a tractar amb un respecte reverencial les operacions del sistema. Fins i tot Marina Porras semblava incòmode, en la crítica que li va dedicar aquest estiu

Amb Rojals ha passat igual que amb el procés d’independència. La propaganda i les conveniències han distorsionat tant la realitat que costarà temps trobar una manera natural de relacionar-se amb la seva obra. Terribas mateix va tenir la barra de qualificar d’ambiciosa la darrera novel·la de l’escriptora posant com a argument el nombre de pàgines. Sortint del programa, va deixar caure que no s’havia llegit el llibre i que no ho pensava fer perquè la literatura de Rojals no li interessa. 

Els darrers anys, la fama desaforada de Rojals ha creat tota una escola d’escriptores que miren d’assemblar-s’hi. La dona de poble que pateix ha esdevingut un dels grans temes de la literatura catalana, durant el procés, curiosament just quan Barcelona començava a reconciliar-se amb la seva identitat nacional. Expressar-se és difícil i la indústria crea referents artificials, que donen una sensació de falsa normalitat a la gent insegura. 

Salinger va fugir del món per por de convertir-se en un producte del sistema. Rojals va refusar d’entrada la possibilitat d’explotar comercialment la seva cara però ha acabat folkloritzada per la propaganda comercial i pels crítics literaris. Quan va treure el primer llibre, a massa gent li va convenir oblidar que hi ha un abisme entre saber redactar bé i saber escriure bé, entre la tècnica i l’art. Per això la darrera novel·la ha provocat tant desconcert. 

Rojals sap escriure diàlegs i mimetitzar-se amb els climes emocionals del seu entorn. Però una cosa és ser producte d’una societat i l’altra tenir capacitat de transformar el cor de la gent. No feu cap favor a ningú, ni tan sols a l’escriptora, parlant de Rojals com si fos la darrera coca-cola del desert. El desinflament progressiu de la seva figura estava escrit en el seu primer llibre, que era ideal per fer sentir cultes les caixeres i els oficinistes, i justificats els homenets de la cultura que es creuen tan intel·ligents que no volen problemes.

Enric Vila
la guerra de paper La contrareforma Enric Vila